La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 6 de gener de 2013

XXII



L'estació reposava silenci.
Les hores mortes, els horaris fragmentaris.
Vàrem arribar carregats de bosses, d'elements diaris.
La teua cara reflectia el pesar,
l'enyoraça,
la por a la partida.

Què m'espera més enllà,
què ens espera a tots!
Els semàfors mudaven de color.
Una polseta surava enlaire.
La partida era inevitable, el retorn improbable.
Les faroles començaven a viure,
els ocells partien cap a casa.
L'estació no estava i les bosses restaven a casa.

Carles Alós Bacs de vidre (2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.