La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 27 de novembre del 2014

Voltor


T’he trobat a aquest botó, a aquesta cruïlla d’albíxeres.
No resta ningú a la darrera vora, a aquest desdeny de pellofes.
He vist el nom cruixir, com una bala de recança i l’ullal de la mort.
He tornat a mi molt a poc a poc.
Una dalla del cos i la darrera alenada.
El voltor calla, com un gronxador de vidre i la vida que s’esmuny.
Com un batec de llana i el cabdell desfet.
No m’he apropat a tu per humitejar-te la mà,
per trencar cada cadena com un foli en blanc;
com una dansa enterca i miola cada corpa,
com un budell obert i els crits de la venjança.
Una corriola que ja no cedeix.

Carles Alòs

dissabte, 22 de novembre del 2014

Desig avinent


perquè vull oferir-te aquest ram de paraules
que per tu estic collint

Manel Pérez Saldanya

Qui estiga bé que no es menege


T’he trobat a aquesta ocasió exacta, al palmell de la mà i una corrua de silenci.
T’he observat molt a poc a poc, com un incendi de bagues i didals.
He creuat els confins de la maregassa per poder albirar-te com una frontissa;
com una cullerada que ja m’arrape.
He escoltat cada anatema, el demiurg del cos i cada abraçada.
Una turbamulta on no t’hi veig i cridem alhora la dansa dels amants.
Un itinerari de perols i draps i cada paraula que ja s’amara.
Un aixovar de trabucs i la remor de la mar que ens recorda que existim.
Com una mirada curulla de desig, com una alenada postrema a la nuca.
Com una portella de foc i marraixa i cada besada s’escola pel tòs,
com un brancam lleument humitejat, com una alosa de temps i record.

Carles Alòs
 


dimecres, 5 de novembre del 2014

Sis de novembre


He sentit el nom al darrer esbufec,
a l’horta amarada de la teua presència.
Ja no sé què dir a aquesta cruïlla on no t’hi veig.
T’he pogut trobar al nostre porró,
a aquella botija dura com l’atzur.
Ja he recollit cada nou,
com una paraula que brolla del cor,
com un embenatge de la nostra sang freda.
He obert cada mà per poder abraçar-te,
per poder dar-te el darrer comiat,
com una verdolaga que enraona amb mi,
com cada paraula collida del cel.
T’he trobat a faltar com un fardell de llana,
com la lluna de llapis i un vitet de tu,
com una guardiola on no resta ningú,
com una medalla de terra i enganxines.
M’he apropat a tu molt a poc a poc
per poder sentir el teu redós,
per veure’t arribar com una glopada.
Com un exèrcit de canyes i dofins.

Carles Alòs

dissabte, 1 de novembre del 2014

Baladre





Vaig trobar el teu cos a la darrera avinguda.
No resta ningú a a aquell decés flairós,
a les volves de tristesa, a la paraula escanyada.
He clos els ulls molt a poc a poc,
com un somni porpra i la remor de les arrels.
T’he vist venir cap a mi trepitjant cada taulell,
com una onada vaga i l’alenada postrema.
Com un diari encés i els corfolls de cada mot.
Una becada que m’aconhorta,
un cabell d’encens, uns ulls vellutats.
Un comiat de roselles i te’n vas de puntetes.
Una marraixa de coits i la mà estesa,
un itinerari cap a la vall del desencís,
com una glopada minsa i l’alba de fusta.
Com un cavall de vidre i un genet d’ordi.
Com un vent tramuntanal i les gàbies de calfreds.
Com un record humit que ja no es vessa per les venes.

Carles Alòs