Ara sóc en aquell paisatge
que un cop vam contemplar junts des d'un turó:
els arbres eren moguts pel vent
com la gentada es mourà en la fi del temps,
i la felicitat llunyana era tan a prop
que es va fer insuportable, i vam dir: llàstima
que no tinguem més temps. <<La propera vegada
que vinguem, hi anirem .>>
Ara hi sóc.
I tinc temps,
jo dóc la propera vegada.
Iehuda Amikhai. Poemes del cos i d'ànima. Traducció de Manuel Forcano
