La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 30 d’abril de 2017

El so del violí s'aprima i s'arrauleix...






El so del violí s’aprima i s’arrauleix
dessota un àngel blanc.
Voleia i s’emmiralla a l’ iris dels vitralls.
S’arrapa als viaranys del sostre enteixinat.
Es gronxa als llums translúcids i retorna.

El públic és volàtil i s’ha fos.

Amb ungles lleus li esquinça la seda del vestit.
Amb plomes li acarona els tebis lòbuls.
L’or que ella duu al coll serpeja al so que sent,
que, tremolós i alat, s’esmuny cap al seu si.

El públic és una ovació febril.

Hermínia Mas. Amb ungles lleus li esquinça... Poesia 3i4 (1988)

dijous, 27 d’abril de 2017

Al meu vers,





Al meu vers,
el crit,
la indignació
envers la dalla,
la dalla cruel
en aquesta pàtria,
en aquesta pàtria nostra
En aquesta patria nostra segrestada.

Joana Navarro. L’espiral del crit (2014)

diumenge, 23 d’abril de 2017

A un poeta jove





Aqueix poeta amb nom de trobador
es diu i l’anomenen Bru de Sala
ha desat el llaüt sobre l’escó
i ara cobleja martingala.

Tot just comença de pujar escala,
vull dir que, per sort d'ell, és un minyó
amb ales noves, gens tocat de l’ala,
no com els qui ja volen de cantó.

Tant de bo desoeixi les sirenes
i escolti les veus ronques o serenes
de la terra ferida a què pertany.

Dels desolats o resignats a penes,
del qui encara arrosseguen les cadenes
que algú ha pintat com llaços per engany!

Pere Quart Poesia empírica Proa (1981)

dijous, 20 d’abril de 2017

Tot el silenci...






Tot el silenci
dels carres sense lluna
i de la pedra roent de la plaça
és al contorn de les meves passes.

La boira i les fumeres de la carena
amaguen les ombres dels difunts
de la ciutat.

Ja queden lluny
els tambors de la guerra,
i als carrers de cendra
hi ha rastres de sang mastegada:
enllà del mur,
els orfes morts coberts de flors de foc.

Ricard Mirabete Última ronda. Edicions de la magrana (1999)

diumenge, 16 d’abril de 2017

Cançó de l'encontre




I vull creure estimat que la vida és vivible.
PONÇ PONS

Vine sense por, no t’atures, acosta’t,
vine fins on estic, aquesta vida oblidadissa,
tu, amb eixa part de tu que no conec
el temps necessari per ser feliços.
Vine i beu amb mi d’aquest calze
de ciutats remotes, d’aquesta manera
lenta que tinc de mirar les coses,
aquest primer dia de l’any,
el mateix dia que vas nàixer.
Vine d’un lloc amb color de silenci
fins un altre on poguem besar-nos,
vine sense fer soroll ni preguntes,
posa’m el teu dit a la boca
i demana’m després que et seguesca
pels llocs petits que t’agraden,
i deixa’m una nota a l’alba
per llegir-la quan em desperte
que diga demà on podré trobar-te
on hi haja una vida per nosaltres.

Salvador Iborra Els cossos oblidats Onada Edicions (2009)