La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 27 de gener de 2013

Gàbia



Torna a créixer
l’autumne
al bell mig de la teua pell.
Com cada paper gastat,
com cada al·legoria.
El pes del teu miratge
la teua veu goluda.
Front el desert de les barques,
front la fondària suspesa,
Ets tu, com un somrís,
com un preu verinós.
No cal que gemegues,
no cal dir cap cosa,
com un breu ensurt,
com una veu díscola.
Tot jo s’estremeix
front el teu lleu encís.
La veu feta miquetes,
les preguntes que suren.
Com és que rius
a la distància ferma,
al mos d’un llop covard.
On ets a la ciutat
de fredes nits de llum.
Com un fòssil de vent,
com udol lleuger.
Repeteixes cada nom
que sura vaporós.
Com ets a l’esclat,
a la pausa ferida,
al salt de mel.
Ho sé tot,
com una petita nafra,
com un feble encanteri.

Tot fou un retorn
al llac del desencís,
a la corda flonja
a les ascles dúctils.

Ja no queda temps
per desfer la paüra
que abraça el nostre cos.
Com un fil cosit,
com un cossiol trencat.

Carles.A 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.