La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 29 de juny de 2017

La rosa enferma






Oh Rosa, estás enferma.
El invisible gusano
que vuela en la noche
cuando la tormenta ruge

ha encontrado tu lecho
de dicha carmesí
y su oscuro amor secreto
destroza tu vida

William Blake Obra poética Ediciones 29 (1980)


diumenge, 25 de juny de 2017

Niños de guerra




Niños de guerra que nunca fuisteis niños,
Sedlo ahora.

Jóvenes de guerra que nunca fuisteis jóvenes,
Sedlo ahora.

Hombres de guerra (que hicisteis la guerra)
Y nunca fuisteis hombres.

Ojalá os atosigue el pasado.

Gloria Fuertes Mujer de verso en pecho Cátedra (1996)

dijous, 22 de juny de 2017

La mar contemplada





Da respuesta a tu mirar.
                           Si tú miraras
sin tener la pregunta,
                       seguiría
circularmente quieta.
Es tu ir y venir por tu dentro
el que atrae la palabra perfecta.
Ya sois dos que se hablan y dicen
sus profundas vivencias.

Un volver al origen trepidando
acumulado el ayer que fermenta
un mañana sin sonido ni rostro…
Claros el pensar y el comprender
detenéos allí donde se encuentran.

Carmen Conde El tiempo es un rio lentísimo de fuego.  Libros Rio Nuevo (1978)

diumenge, 18 de juny de 2017

Glopejo, a poc a poc, un got de lluna






Glopejo, a poc a poc, un got de lluna
i sento el pas, sobre la sorra, dels teus peus.

En el teu front, tan bell, els ulls d’aquesta tarda:
les illes impassibles
i el mar serè com un cristall d’atzur.

Carles Duarte i Montserrat S’acosta el mar Poesia 1984-2009 Poesia 3i4 (2010)

dijous, 15 de juny de 2017

Vincle i desgast






Què queda dels cabells llargs i arrissats?
D’aquella immensa nit en l’abraçada?
On és el cos que era desig pels altres,
de què van ser-ne carn, que vam xuclar?
Fa trenta hiverns viscuts a la intempèrie
de trenta estius brillants cremats pels marges.
Aquell plaer que engendra fills, els mals,
la fe en una felicitat total
(que és bava tèbia que es fa fred sobtat),
la voraç ansietat i la fatiga
s’han empassat la jove que estimàvem.
Ara tot és postís: les dents d’ivori,
el color dels cabells, curts i molts clars,
la pròtesi que fa la passa incerta,
la mirada de prop darrere els vidres,
els petons als carrers entre més gents.
Tot es desgasta i deixa de ser el que era,
encara que a la pell queden els vincles
que saben que en la vella hi ha una mare.

Jordi Julià Principi de plaer Poesia 3i4 (2007)