La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 14 de gener de 2013

Fòssil



Aquesta és la historia
que tu ja saps;
tot el que has sospitat.
Sóc ací,
com una ombra,
com una espina dorsal.
Fa fred a la penombra
del desencís.
He decidit cercar-te,
rompre les hores.
Com ets quan no fuges,
quan no trepitges cors?
La teua mà vermella,
la raó sospitosa.
Com ets al pla,
al remei funest,
gorja closa.
No sols era jo
qui provava estimar-te,
dir-te el teu nom.
No sé que més dir-te
a aquesta taula folla.
Sabies qui era jo,
una boca plana,
un feix de brases.
La dolor ja raja
per la meua sang,
per la meua cama.
Sols un pretexte,
una divisa flonja.
La teua veu ressona
més enllà de tot.
Com un tos suspès,
com una llengua verda
que té el teu record.
No fou fàcil
deixar-te allí,
a la vora del temps.

No fou fàcil deixar-te
a un llac dens.
Ple d’ombres,
ple de naufragis. 

Carles.A 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.