He resolt equacions
contigües al teu sexe. Caminar és un deport escadusser. Fletxes teixides amb
fil, al rebost hi ha ulls que no parlen. Un paper que cabia al meu seny;
capaltard es pondrà la joia. Aprendre implica evolució.
És
aspra la teua absència, hi ha mans que no pertoquen, poals de fang, pàmpols
extesos. He escrit mirades de gaubança, guanyaré el dèbit il·lusori. Branques
de vellut planyívol. Els jovençans estan arribant, aquell riu que no vaig
besar. Somnie el pes dels nísprols, Helena estén la bugada. Infortuni i
escapisme. Cecs trepitgen raïm que vessen als teus muscles. Et bese l’engonal,
l’horabaixa està encenent-se. Sóc més aviat llépol, com l’aldarull que exama el
teu sexe. Aviat colliré el pes de la solitud, un marc llindar, un melic
mengívol. He perdut la pau que surava al vespre, és migjorn, no queda xarop.
Sols tinc l’altura certa, la ciència exacta de saber qui sóc.
Crec
en mi, pense en tu.
Carles.A.
2012
