La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 27 de febrer del 2013

Partida



Tot era diferent aquell dia que ens trobàrem. Havíem tancat la porta, amb cura i dissimuladament. Aquella festa on et vaig veure per darrer cop, el confí de la teua llengua, la teua polsera morada.

He decidit canviar el camí, o tal vegada el destí. Et veig lluny, molt lluny. He ensopegat amb la mort, amb el més feroç corcó. Recorde la teua boca empeltada a la meua, la gaubança; els teus llavis amerats de mi, com esmicolàrem el temps, aquell cap d’any de l’any dos mil. La submissió al nostre foc. Un escorpí enamorat, un tros de tot el que et vaig donar.

Recorde les nostres passes, la teua mà encabida a la meua, l’anella de la catedral. No tot fou silenci, tampoc fou tot gatzabara. Pense els teus muscles de vent, les gorges més profundes. He somniat molt a aquest llarg èxode, a aquesta estada nua.

Estic a punt de partir no sé cap on. Tal vegada no et torne a veure, a cabdellar la teua veu, a dir-te que t’estime. Porte dotze anys sent un covard, un inconscient. Meditant açò o allò. Ja no queda res per rependre el camí. Tot serà senzill i fàcil i no tardaré gaire a retrobar-me. Ho senc tot i no tinc qui m’espere.

Ho he posat tot a aquella bossa apedaçada. Tornaré per dir-te que no oblide el que visquérem, que fou meravellós tindret al costat, somniar plegats. Desitja’m sort i treu-me aquest batec que encara resta i treu-me aquesta espina que no em deixa avançar. Fou ridícul tractar de retrobar-te, almenys seré un dolç vianant que no té por a trobar-se amb tu. Un xic trist que recuperarà el somrís. Una au naixent, un batec discret

Carles Alós. 2013.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Tristesa


Era difícil tornar allí, era difícil tornar a l’ordre. Els carros arrenglerats, les joguines per terra. Un degoteig constant, un cascavell desballestat. Com era aquella tonada, aquell aur que vàrem sostindre? Com era tot allò; on resten els vells esbarzers, les relíquies llunyanes.

Véncer les senilles bategants, els plats de pa cuit. La rialla que ressonava al fons, el color de les oportunitats. Jugar-s’ ho tot a una missera carta, a un usdefruit permanent. Les boques que penjaven, les genives impertinents. Com és cerca-ho tot; cloure els ulls i no tenir res?

La sang es vessava. Un cobertor xop, una docta execució. Com ens convertírem en allò que sempre vérem, com vàrem coure els records remots. La justícia era escaient a aquella ocasió. Tota la gosadia acumulada, els mugrons agombolats, els delers. Com una presó de sed, com un racó de quimeres.

Voldria acumular tots els danys, fer miquetes l’altura. Els escurçons t’observen, et miden l’aptitud. El corredor estret, els boquerons; la cassalla i els difunts, les oronelles. Com un xiulit apaivagat, com un joc d’escacs. Vinyoles pensava massa. La tela setinada, un dit a la nit, la melangia austera.

Cèrver era aquell vell amic que em traí, el doctorant Romero, un home de cap a peus. Pense tot el que haguérem pogut ser, com haguérem besat la pluja, encendre el més alt recer. T’he vist a una adreça postal, a un simple botó. Estant dient que t’estimava fins el confí de la mort, fins la més dolça frugalitat. Com ets a la pluja nua, als cantons més sols? Com ets a aquesta mà que escriu, que et crida. Com ets quan et manca l’alè quan els parpells són de plom.

Hem arribat massa lluny per no dir ni pruna, daga violàcia. He sigut certer, he sigut franc. No digues que no vaig ser al meu lloc, sigues prudent. Mai es sap, tal vegada l’atzur giravolte. 

Carles Alós. 2013 

diumenge, 24 de febrer del 2013

Tornar

De vegades és necessari i forçós.

Salvador Espriu

Quiero llorar porque me da la gana

Federico García Lorca 



Era l’única cosa que podia fer, era l’única possibilitat que tenia. Els carrers aixafats, la veritat oculta. Tàntal plorava, els llavis de pedra. Una hora predeterminada, una execució exacta. El gra de l’era, les desventures amorosides. Havíem perdut la raó, extraviat el seny; havíem fet botar els ploms.

Un gran aplaudiment, l’amplitud d’una mirada, l’horabaixa esmicolada. L’ombra del paradís, els carros deturats. La nostàlgia ho envaïa tot. La veritat a l’aguait, les alenades. Un tros de mi que no sanava, una còlera vella, una cançó rompuda.

M’he gronxat als més baixos barris, a les voravies de foc i terra. Un etern retorn, una madeixa de records. La punta dels bitllets, els desgavells, una hora i una altra. Un ensurt rere altre. La cantonada expectant, els contenidors d’estima. Una ociositat, un preludi.

De vegades era màgic romandre allí, tornar amb l’absència, apaivagar la por. Tot plegat només era una desventura, una corda roja, un afer despectiu.

Només era un conte sense destí, una vena unflada, gairebé un esperpent. Una casualitat tramposa, només això. L’aigua segueix el seu curs, com una dansa monocord, com un escarabat petit, molt petit.

Els poals ja dormen, l’espera pagà la pena. Tot fou una realitat escadussera, un corfoll, un èxode perllongat. Fou un trist record, una recialla, un cor esmunyedís.

Ja no queda fang al cor. He vist la distancia discordant entre el passat i el retorn. Com un plançó que creix i no torna a decaure, com un fum extingit, com un domàs plaent.

Carles Alós. 2013

POEMA O PAMFLET




Cap instant que ens proposi l'abandó cru del tacte
gronxant l'ambició de sobreviure
només entre premisses d'un amor descansat,
amortit i tranquil, o allò que malda el temps...
cap vincle amb el repòs de la sang que hem d'entendre
curullant-se de vida per cada nit que amara,
cada mà que governa, cada instint que argumenta.

Cap lligam de fredor davant els trets anèmics
dels paisatges eixorcs que sabem que hem de viure
per no creure en el glaç que ens sotja d'arreu nostre
encalçant-nos els membres, decidint-nos els gestos,
les carícies mediocres del consum,
la mesquinesa al bes que ens amaguem,
la ullada que cobrim per no veure'ns el rostre
o tota la bellesa que deixem caure al lluny.

Cap instant d'anticip d'una mort treballada,
obligada al camí que ni tan sols pensem
per commoure'ns al plec de tot allò que envolta
el marc indefinit de tot el que ens pertoca,
l'episodi inconclús d'allò que em diem vida.
Recordo un altre instant d'allò que era estimar-te:
mossegàvem sense esma les cireres
i escopíem pinyols
per sobre els nostres cossos que sagnaven.

Manel Marí. Paraula de poeta. (2002) 


dissabte, 23 de febrer del 2013

desig remot



AL VEÏNAT: ESPECTADORS I ESPECTALE, FONT I ESTÍMUL

Del meu desig remot d'aguaitar
pel finestrell veïnetes despullades
sols m'ha quedat la televisió
com repetit testimoni de la derrota...

T'apareixes, interferència, em fas dubtar.
Una promesa de barrancs, i ombres xineses
com un amanyac de cel nuvolat;
enmig d'aquest capvespre elèctric
llencem malsons a la bugada
per estrenar un nou verí
als cossos trencats de catarsi...
I el televisor roman cara a la paret.

Al teu cos, interferència
d'amor avariciós,
ara també li la fot
tot l'escàndol del telèfon.

Eduard Ramírez. L'usdefruit encara (2009) 

divendres, 22 de febrer del 2013

Debilitats



He anat a raure a un barri
ple de nens, gossos i pares
encantats de ser-ho.
I pensar que abans d'aquesta
constant incògnita,
jo havia estat, també,
una mare riallera entre els tràfecs
de la canalla mossegant gossos
i gossos amansint amos,
per fer-los tornar un xic més persones.
Vaig creure que les meves faldilles
eren l'únic recer que ens calia
en aquesta casa, que mai ha estat gàbia,
perquè sabíem deixar el cos
damunt l'estora i caminar
teulat enllà, on s'ajoca el sol
que un dia, es va deixar penetrar
per una lluna petita i negra
com les debilitats, agulla saquera,
fent cadeneta a cau d'orella.
Havent liquat les xerrades insulses
de les ternes tardes de la infantesa.
Divaguem per les grans places
on no retorna la petja, ni l'alè
de l'esperança d'arribar a ser
una conversa càlida,
sense l'aberrant mormol de la conformitat,
dictant quin camí cal pendre
per abeurar les ànimes de càntir,
únic mestratge, tret per molts,
d'aquesta lànguida i sagnant seqüència
que, un pic capada,
hem decidir anomerar: vida.

Nati Soler Alcaide. Les dents de la pluja (2010) 

dijous, 21 de febrer del 2013

Esperança




Escriure un poema sobre la teua pell

No volia advertir-ho,
no volia que m’esclatara
a la cara.

El dolor de l’èxode.

La paraula més alta ets tu,
el conhort més dolç.
Com una tapís brillant,
com un vitrall lluent.
No sóc un ocell de foc,
un gegant taciturn.
T’he vist a la voravia estreta,
on només cabem nosaltres.
Pense els teus muscles,
els teus malucs de sal.
Tot l’infortuni passat,
la dalla abatuda,
la teua gatzavara,
la nostra torpesa.
Com és que ets ací
quan la gentada corre,
quan el cos xiula.
La teu veu plasent,
un tumult de manyagues,
un sol que he après.
No t’he dit on fume
la darrera burilla,
on pense els teus pits,
mullar-te la pena,
escórrer els poms.
Tu fores la bala
que vaig acaronar.
Com un plany alt,
com un dit,
com un jorn jovial,
criatura eterna.
Et veig amb gaubança
al més alt present.
Com un secret
que s’atura;

com una espelma,
com un reflexe.

Carles Alós. 2013 

diumenge, 17 de febrer del 2013

Sort



Quan fui junt a tu, ahí ho vaig saber tot. Com et xorrava l’estima esmicolada en gatzabara. La teua mà a la meua boca, em besaves els ulls, em fregaves la pena. La pica plena de tu, de la teua flaire, de les teues espurnes. M’arromangaves la camisa, la teua forma de caminar, les teues ulleres.

Com una companyonia superba, com un misto quiet. Tu vals molt per quallar el gel. La moneda està girant-se, els taures peixen gana.

Com un esguard jocund, com una pedra blava, plante llavors al teu recer, al teu camal que aixeque. Hi ha merles que volen alt, cavalls desbocats. Et mire, et comprenc, sóc jo qui és ací, qui t’acarona els muscles, et beu els dits.

La tela està mullant-se d’un bosc d’espines, et senc, et reconec. La boca és una bassa on sura el teu cor.

Carles Alós. 2013

dissabte, 16 de febrer del 2013

Contorn


La porta del carrer oberta, restava poc per abastar l’hora escaient. Les papallones amaneixen, la frugalitat, aquella camisa a quadres.

Les cebes arrenglerades, els colps del destí. El desencís primer, la capciositat. Com et pintaves els llavis, com et col·locaves la pitera. L’autumne, la serenitat del veïnat. Les papes d’Alberic, aquell vell cofret.

Com tocaves la bugada; un calcetí, unes bragues, un rosegó, una besada. La nit anava calant-nos, la teulada xopa, el noticiari.

Arraulit al teu calor, aquelles arracades de lluna. Una nit, un bescoll. El batin, la companyonia.

Un inventari de mossos, una soca ferma.

Una carta de creença.

Una fe.

Carles Alós. 2013

dijous, 14 de febrer del 2013

Poema XLIV


Un pretext per a mirar-te, res més.
De vegades crec que m'estimes.

Carles Alós. Bacs de vidre (2012)

dimecres, 13 de febrer del 2013

Crònica




Era massa jove per entendre-ho.

Ho pense,
mentre remembre
Sylvia Plath cosint un botó.
Com un nombre incorrupte.  
Darwix no se’n lliura,
la seua melangia petrificada,
com encabia els mots.
Era massa jove, sens dubte,
i el més rellevant
-encara invicte-
Iseu estenent la bugada,
la candor dels seus pits.
Aquella tonada equànim,
la descurança.
Els brins d’estima,
l’horabaixa colrada.
Ho remembre tot:
noms i hipocorístics.
La sang al teu bescoll,
l’anihilament.
Les tardes humides,
Wagner escurant,
Nietzsche planxant.

Com un nom que no toque
com una canterella diürna.
El tapet ben posat,
les molles que enraonen.
Com un passat flairós,

com un toll de calamarça.

Carles.A 2013