Si lo mon perir devia

          Si lo mon perir devia,
          ne per dubte de morir
          no·m lexare de servir
          celha qu’es de valor guia;
          car veraya conaxença
          me demostra claramen
          qu’es del mon la plus valen;
          per que, dins me sovinença,
          l’am ab humil reverença.

         E las! com ha gran potença
         Amor sobre·ls qui enten,
         qu’aycelh qui plus li·s deffen,
         met plus en obediença!
         Qu’a me, qu’amar no volia,
         me fay tal res abelhir
         que res no pusch alre dir
         mas «merce, merce!» tot dia,
         tant fort me destreny e·m lia.

         Certes, Amor, qui podia
         son cor e sos mals cobrir?
         Mantes vets suy en cossir,
         que volenter celaria,
         mostran joyosa pervença;
         mas li vostre gay tormen
         so tan fort qu’el plus sauben
         no basta gin ne sciença
         cobrir mal ne benvolença.

         Pero s’eu hay penetença
         de l’amoros pessamen,
         e per amar finamen,
         l’afan me platz e m’agença;
         car de ’morosa paria
         son mon cor e mey desir
         e trestuyt mey sovenir,
         per que res no·m desplauria
         qu’a midons playa que sia.

         Dona, d’on nays cortesia,
         ffin pretz e bon captenir,
         en totes parts qu’eu me mir
         vostre suy sens meestria;
         car vos etz del mon simença
         d’onor, de laus e de sen,
         e si nulh’autre enten
         qu’eu haja dins se tinença,
         ffelhex fort en la ’ntendença.

         Dona ses par, si falhensa
         no fes en dir claramen
         qu’en vos mon fin cor enten,
         a les autres per cresensa
         ne daria conaxença.

Gilabert de Proxita G.de Próixita, A.Febrer, M. de Gualbes, J de Sant Jordi. Obra lírica Edicions 62 1982

Tant ai mo cor ple de joya.

 Tant ai mo cor ple de joya,

Tot me desnatura.
Flor blancha, vermelh’ e groya
Me par la frejura,
C’ab lo ven et ab la ploya
Me creis l’aventura,
Per que mos chans mont’ e poya
E mos pretz melhura.
Tan ai al cor d’amor,
De joi e de doussor,
Per que.l gels me sembla flor
E la neus verdura.

Anar posc ses vestidura,
Nutz en ma chamiza,
Car fin’ amors m’asegura
De la freja biza.
Mas es fols qui.s desmezura,
E no.s te de guiza.
Per qu’eu ai pres de me cura,
Deis c’agui enquiza
La plus bela d’amor,
Don aten tan d’onor,
Car en loc de sa ricor
No volh aver Piza.

De s’amistat me reciza
Mas be n’ai fiansa,
Que sivals eu n’ai conquiza
La bela semblansa.
Et ai ne a ma deviza
Tan de benanansa,
Que ja.l jorn que l’aurai viza,
Non aurai pezansa.
Mo cor ai pres d’Amor,
Que l’esperitz lai cor,
Mas lo cors es sai, alhor,
Lonh de leis, en Fransa.

Eu n’ai la bon’ esperansa.
Mas petit m’aonda,
C’atressi.m ten en balansa
Com la naus en l’onda.
Del mal pes que.m desenansa,
No sai on m’esconda.
Tota noih me vir’ e.m lansa
Desobre l’esponda.
Plus trac pena d’amor
De Tristan l’amador,
Que.n sofri manhta dolor
Per Izeut la blonda.

Ai Deus car no sui ironda,
Que voles per l’aire
E vengues de noih prionda
Lai dins so repaire
Bona domna jauzionda,
Mor se.l vostr’ amaire
Paor ai que.l cors me fonda,
S’aissi.m dura gaire.
Domna, per vostr’ amor
Jonh las mas et ador
Gens cors ab frescha color,
Gran mal me faitz traire

Qu’el mon non a nul afaire
Don eu tan cossire,
Can de leis au re retraire,
Que mo cor no i vire
E mo semblan no.m n’esclaire.
Que que.m n’aujatz dire,
Si c’ades vos er veyaire
C’ai talan de rire.
Tan l’am de bon’ amor
Que manhtas vetz en plor
Per o que melhor sabor
M’en an li sospire.

Messatgers, vai e cor,
E di.m a la gensor
La pena e la dolor
Que.n trac, e.l martire.

Bernat de Ventadorn 1148 -1194.