La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 28 de maig del 2013

Quaranta decasíl·labs per a tu



No tinc remei, t’ho reconec,
com un xiquet, que juga a daus,
saltamartí, clatell suau,
saló d’amor, congost hermós,
budell trencat, rogle corprés.

Més val mentir, a un gronxador,
que repetir, tot el que et dec,
fuita de dracs, vers recremat,
petit saló, canell que lluu.

Com un amant, a la cassola,
com un hivern, que es desgavella;
palmell obert, cervell conclòs,
sotrac de tu, que no m’aguante.
Et bese el bec, calladament,
esmunyedís, record de tu,
maror que creix i que t’enyora
al mar que tinc, a la monyica;
desig cerval, tòrrida amor,
que no conec, si no et retinc,
com un retorn, a la drecera,
que ja no tinc, al descobert.
Baladre fi, que et rememora,
al teu clatell, florit de mi,
com un rampell, oligarquIa,
batec frenat, per la tristesa.
No sé plorar, com un infant,
que no somriu, al bell cabell,
amorosit, en la sendera,
on ja no et tinc, quan em capgire;
com una espiga, sedimentada,
al teu calor, com una alondra,
que beu del pit, que tu respires,
allargassat, gesmil de veu;
mentó que senc, com un gemec,
que m’ensopeix, al teu calor,
àliga blava, mullada mà,
que et compartesc, amb un caduf,
de mandarines, serpent d’argent
i que em mossega, dolça ferida
que no m’ofega, ni em causa por.

Carles Alós

dilluns, 27 de maig del 2013

Corpa


He disparats als tafurs més lents, sense més regomello, covats al recer d’un vell gronxador. La travessia del silenci, l’horitzó es fon al teu entrecuix.

Un raval, la conxorxa dels ànecs, el tumult. Les paletes ja estan alçades, xorra la teua rialla, el contorn del teu cor. Un arcabús, una mesura de tu; els rínxols del teu cos, l’alçada, la plusvàlua.

La regadora ardent, les boques a curmull; tela i carícies; satsuma. La llargària dels mots, la por esmicolada. Un ullal, un pont de vares, esvare al teu ventre més enllà del coit. Sutja, el remolí dels ossos, cofoi, desmadeixat; cotó i xiulits, sorra. Un vent de mel, un ciri, una lletania.

Una promesa de l’atzur,

un cos al meu dintre.

Carles Alós

diumenge, 26 de maig del 2013

Deler


No cal atufar els cossos, esbiaixar les cordes de mel. A un racó romanen les boques, les borles antigues. Un arrap, un èxode dúctil. La cruïlla dels topazis.

Un arbre, un brollador de tu, els teus ossos de neula, la voravia, les entranyes. La fusta esquifida, sèmola, arrop i talladetes.

El quitrà del teu cos, el trot de les haques. Una ventada de fruites. El codonyat auster, Tremicén, Buxia. L’aparador, un cossi, sagrantanes d’estima. Un rajolí;no, una caterva. Els mocadors a l’aguait, les polaïnes. Cucs que rauquen, salms de terra, sang del cos, autumne, ganivets d’ordi, parpelles, vaques i quequiters.

Una nació de celles, una patria de murs.

Carles Alós

dijous, 23 de maig del 2013

Alquímia




Solia dir la pell mullada
d’un taure mort que hi romania,
record de tu, com una almoina,
vagó de rent, hora llavada,
esmunyedís, redós suau.
Com un poal, reixa badada,
punyal de vent i despullar-te,
com un tafur, que plora neu
i es reconeix al teu calor.
Bastió cobert, de freda aurora,
neguit mentit, banya rompuda,
claror que creix, desgavellant-se.

Contorn suau, escacs d’amor,
caduf quadrat, certesa freda,
mantell de vi, vida criada;
llavor de té, sedàs mogut.
Com la remor, de la butxaca,
com la cremor, del meu turment,
Et torne a tu, velada nuca,
les nous ardents, d’una venjança.
Mullat el cor, d’un frec badat,
ombra d’un lloc, malbaratat,
t’aclame a tu, rosa que frega
la sal del cos que es rememora.

Carles Alós



dimarts, 21 de maig del 2013

Cel



Alguna cosa ens diu que ens anem acostant a les boques, a les frontisses diürnes. Una esquifida sensació de còlera, còdol gruixut, horabaixa de rent. Hem vist els presoners atufats de llorer calcari, baldament compromesos.

Solia ser un conte, baldufa llarga, sement clement. Les rames rauquen al teu redós, més enllà de l’altura; butlleta negra, colorari. Hem refredat la cutina de l’ordi, relaxat l’horitzó, altres cops negat. No s’hi val cedir, mirar enrere a les coroles boges.

Com una arbreda freda, reflex de tu, serpent d’or. Enroscat a la teua monyica, esgarrapat i esmunyedís. Com un corrent de vent que arruixa les esquerdes, com un capell florit, raïl d’argent, solucionari.

Carles Alós