Els guaites de la nit, amic, guaiten
forats oberts
a les aixelles, totes les llunes blaves
tremoloses
del metall adormit. Fan via els meus ulls
cap als jardins del blau que no s’acaba,
com la cançó dels ports, ones vermelles sense
atzucacs.
Els vaixells són el meu designi freturós
se solcar mars enllà de més enllà les nafres,
que com bruixes eixides del brasam,
volen més foc viu per existir.
Què direm d’aquest només que em deixa viure
tan sols un poc? Hem adormit la caserna blanca
dels escurçons. Forat de tu, forat de mi, ens
hi anem
deixant la pell serpentejada, aclucats ulls
vius
de fora estona, fora instant. Som el moment de
l’alba
i només per a quallar una mica polsim de roses
aturades,
desvetlades, esverades. Cançons que diuen les
parpelles
de sempre més endins, la son de cada dia, com
la boira
que encega les fronteres orbes, balbes, de no
besar estels.
Per no callar aquest domini i la malura del
fred
dormirem al recer dels albellons, la
clivellada pell,
la palma de la mà sempre voltada avall i
sempre
guaites de la nit foraden amb els ulls
l’esmortida estela de la platja.
a joan
navarro
Salvador Jàfer. L'estela de la platja (1973)
