La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 29 de juliol del 2013

Renda


He dit qui era ell,
una esquerda abatuda,
una llàgrima sacra.
Com un corfoll de sang,
com la beta del desig
d’una dona prenyada.
Com una escalfor del cos
que es meneja de manera errònia.
Com un soliloqui enterc,
platja on no cap la nuesa.
Com la veu de les volves de neu,
com una ciutat confusa
on és minsa la repressa.
Com una ociositat
d’una muller drogada.
Com la talla de la sina
de la corpa del desig.
Com un petit record
que arrossega cada calma.
Com una clau al pit
on s’esbrina la recança.
Com una renda fixa
d’una cabriola inert.

Com un bagul de plors
que es mira molt enrere.

Carles Alòs

diumenge, 28 de juliol del 2013

Pell


He oït la simfonia postrema, com un coltell esmicolat en la mirada, com una dansa taciturna d’un esguard feréstec. Com una diana de nous on no cap l’altura.

Com un blat immòbil a la darrera paraula, com un esguit de guanys malbarats a l’hora exacta. Com un quequiter de paraules, com una paràlisi llaurada a la nuca. Com una alfàbega morta, calaix on roman el seu nom. Com una pitera d’un desig antic, porta falcada on no s’hi val entrar.

Com la vida que brollava a la font de la mare, com una paraula pessigada, taulell badat, record del nom.

Com una ressurrecció, com el costum d’afaitar-se. Com una voravia on no queda ningú.

Carles Alòs

dijous, 25 de juliol del 2013

Gènesi, altrament intitulat papers de vidre



Com un gos que cerca l’esperança,
com la turba arremolinada
al voltant de la nit.
Com una corriola esponerosa
que plora sang, sense remei.
Com la nit que estrangula la vida,
com una vianda de forces
corpresa en la mirada.
Com una sagrantana encuriosida,
com una por, en la constància.
Com la veu de les nenes
que demanen perdó,
com una faixa erecta
d’una raó necessària.
Com un escorbut raquític
que ens mira en la lloma de fang.
Com una patada en la boca
llavors innecessària.
Com un equinocci de nous
mogudes per la mà.
Com l’àvia que m’estimà,
com l’avi que em protegí.
Com la mirada de les dones
que fabriquen sabó,
com un tumult d’anys
que cal esbatussar.
Com un aixopluc de dansa
de colomes ennegrides.
Com un maluc escalfat,
fill del mar, o una guspira.
Com un nisprer aigualit
d’un horitzó de maduixes.
Com la brega que tu saps
que balla al meu cabell.
Com una formiga adormida
que respecta la dretura,

com una casa ancorada
en la talla que s’esbrina.

Carles Alòs

dimarts, 23 de juliol del 2013

Plus ultra


Ho viu
com una moradura eixelebrada,
com una clatellada ferma.
Com un desig opac,
com la fúria dels turons,
com una rama d’una vella olivera,
com un ensurt instantani,
com la pietat de les mares,
com un ball sense muller,
com la dona que tenia
al bell mig de l’esguard.
Com una trampa voraç
d’un destí consuetudinari.
Com les trenes de les nenes
on floria la innocència.
Com un cartró precari
i una cama entravessada.
Com una petita mort,
com un tramús pelat,
piga amorosida.
Com la sal de la mar
que vaig voler fer meua.
Com un nebot que s’estima,
com una paraula niada.
Com els rulls d’una mirada
on trobem la certesa.
Com un meló de Pèrsia
que ens crida lentament.
Com un gesmil florit
de veus i beceroles,
com una festa nova
i un convit torbat.
Com una tovallola
de poma i de clarió,
com una carretera
que ens mira més enllà.

Carles Alòs

dilluns, 22 de juliol del 2013

Recapitulació



És aquesta la teua derrota,
la bonior dels becs enfuriosits,
la paraula d’una porta que s’obri.
La precarietat de la vida ajornada,
aquelles travesses obscenes.
Com un ensurt de pleits de rent,
com la voracitat de les sines mullades,
com un indult que s’acosta al dolor.
Com la sivella que creu en la mà,
com un solc de dretura i molades,
com un cadell de vent i romer,
com la caducitat de la vida que ens aixafa,
com un hivern de calç i de patades,
com la tassa de nous d’un jorn de vacances
com la dalla d’un cos sotaiguat de plaer.
Com els ciris erectes de vida per vindre,
com una carícia d’un pont de tarquim,
com el Sol que es promet que no torna la vida,
com la biga de neules i safes de blat.
Com el dits dels infants i ditades al pany,
com una cassola que parla de tu;
d’un jorn de sanefes
i mogudes maldats;
com la platja d’un poble
que fou turmentat.
Com una mirada
reblerta de pa.
Com la neu del cos
de pallorfes i sal.
Com un aliacrà
que es picà a sí mateix.

Com una vianda
de foc i d’ensurts.

Carles Alòs

diumenge, 21 de juliol del 2013

Estat de siti



Pujar l’escala,
veure’t gronxar el dol.
Com un aliacrà porpra,
com la boca més boja,
com l’udol de les dones
que viuen més enllà.
Com una batzegada
d’una carta de conys.
Com la veu del dolor
de les hores que lleneguen.
Com una cabòria
usurpada al fred,
com una almoina
de les corretges bagasses.
Com una carícia
de la tela mullada.
Com un usdefruit
de la vida que no torna.
Com els gemecs vaporosos
d’una tendra estança.
Com una dansa de boques
evacuades en la mar.
Com un genet nefand
que eixuga la mirada.
Com una cataracta
de mel i de cireres,
com una alba dolça
d’un illot remot.
Com un turó de gel
que et mira en la maldat.
Es diu desig d’això
que ens prova com un cor.
Com una merla ufana
que cria meravelles
com un contorn de cel
de calç i borumballa
com una sola vela
que solca la planura
com una cornucòpia
d’un petit cresol,

com una llum de tu
d’esclat i navelina.

Carles Alòs

Deure


He fet el deure
tal com em manares.
Com la teua dèria
d’ofegar-me;
com l' encontorn
de la vida
que guaita
quan no hi ets.
Com la creu
que besares
en cada penitència.
Com un atzar lligat
que mira les tavelles
que tingueres de nen.
Com un sirventés esmicolat
d’una bugada flonja.
Com l’altura de les dones
que guaitaven el carrer.
Com la neula del cos
que sadolla la vida.
Com una coberteria
que guanyares altrament.
Com un conjur obscé
de la vida agra
que imposares.
Com les vaques de l’avi;
plenes de mirades.
Com una salivera
d’un cos nuu.
Com un perol de besos
que mai et va pertànyer,
com la teua família,
la que mai ha estat.
Com la mentida que creix
a la teua calba,
a la teua nècia grenya.
Com tot allò que buscares
el jorn de les mirades;
com una tovallola
que guarda el teu dolor.

Carles Alòs

dimarts, 16 de juliol del 2013

Sed


La viu venir cap a mi
com un coltell esmicolat en l’atzur,
com una ferida on nevava por.
Com un usatge antic
d’un riu de brossa ennegrida.
Com la mirada dels nens d’or
extreta d’una llarga catifa.
Com un udol perllongat
que afalaga la copa dels mots,
com una usura eixamplada
que abeura la por dels tímids.
Com una dansa de Cèrvers,
com una burilla d’un vell cartró
desprovist d’un foc de tu,
com la blavura d’un vell rínxol
de la muller que plega el llençol;
com una dentadura rústica
d’un eix malmés en l’altura,
com la boca de les àvies del sud
que preguen per nens explosius.
Com un canelobre de petjades
que mira la darrera estació,
com una conurbació dolenta
d’un esperit sense dol.
Com la dalla més usada
d’una formentera pobra,
com un braç sense dents
que plora al bust de les plèiades.

Com l’autumne que esdevé bes
en un jorn de boques niades.

Com una alcàntera de mans
cosida com una armadura,
com una vida encetada
més enllà dels cordells
que ens allunyen.

Carles Alós

divendres, 12 de juliol del 2013

Pèrdua


La veu, aquella veu que viu. Apergaminada, com un full que rondina la impaciència, com els besos rinxolats, causa estricta d’aquest dessassosec.

Com la fúria recòndita, una mica almidonada, com una gorja àrtica d’un almirall obscé. Com el tumult de les boques que jamai callen. Com un presagi incert d’una turba amorosida.

Així et vaig sentir, com la militància que ens escull quan veem qui no som, com una girola nova, confabulada amb la vida. Com una concondància, artefacte inèdit, com un pellam mullat que remembra els noms.

Carles Alós

dijous, 11 de juliol del 2013

Plàcton



Et viu al darrer vagó, a la conurbació del nostre oblid, com es veu allò que ens emmiralla, com es veuen els racons de la nostra hora, com una maragda prènsil, com un plançó alt que ens esguarda. Com una cullerada, coll alt, latitud de rent.

Com una fragància escura, com un oblit de serps; com els vianants utòpics que llisquen en la travessa, com una oració de salms, covada al teu dintre.

Com la neu que ens coneix, com la pluja primera d’un mar de vent, com un rierol espurnejant, oasi de veus, queviure bell.

Com les beceroles dels nens, com una marraixa de cossos; com les roselles que ens admiren, com la brevetat d’un mos, serradura estovada, cul-de-sac de braços. Com cargolar les mans, com els caragols que parlen.

Com el somrís de les núvies, com una tèmpera vessada, com un salt de blat, com un cel amat,

et viu.

Carles Alós

dimarts, 9 de juliol del 2013

Altura



La lletuga aigualida, el braç a la meua llengua, les natges. Aquell dia et viu, de lluny, molt de lluny; de prop, molt a prop. Pense el teu cos com un temple, com un bell alcàsser en estat de setge.

Les teues cames, laberint on em trobe. No em vares veure bé. He oït les tonades postremes. T’he acaronat el coll mentre el sol es pon entre nosaltres. Una nuca, un cordill on poarte, una maragda eterna. Et bese, et xiuxiuege cavallons d’una pàtria de vent. Ets tu, la pedra blava, la llança arcana que un dia tinguí.

T’estime, com un bes que rellisca entre els nostres sexes. T’he estimat entre oceans altívols, entre espelmes d’origen remot. El cos té memòria.

T’he trobat a un niu de becs, t’acarone. He fruit de la talassocràcia de la teua llengua, t’estime com s’estima allò efímer. Ets blava, com la nit escura.

He callat la dansa dels lladres, ahir fou un jorn de nit. He baratat la mort pel teu cos sempitern. Repose al teu aixopluc; com una nit nevada, com un redós on visc.

Carles Alós

Cant d'Alòs



Carrer del Crist,
la cadena penjada al coll.
Missa l’ermita,
(sóc de família pobra)
Vull veure ma mare somriure,
vull que m’empelten el cor.
Carrer de l’ermita,
Carrer major.
Vull danses a la manera de Xàtiva;
digueu que fui veraç,
gairebé voraç.
Vull que diguen el meu nom,
unes simples credencials.
Vull que em beseu la galta
com feia la meua àvia.
Carrer d’Alzira,
vull que em recordeu
com una gavella de palla.

Us he dit que vull morir
com una persona honrada.
Un café amb llet,
una mesureta de nísprols.
Vull que estigueu allí,
on faltaren els meus avis.

Els sants Joans,
Carrer de Sant Vicent,
aquell amor que em vaig punxar,
aquella serenata exhausta.

Vull besar la terra
dels meus difunts;
un rosari a la manera greca.
Vull que les haques ploren,
que el gats meulen.

Vull morir dempeus
com un garrofer
que feia massa ombra.

Una cassalla i un indult,
un plugim humil.

Seré sincer,
com sempre et fui,

no ho oblides.

Carles Alós

dissabte, 6 de juliol del 2013

Síndrome de Stendhal




Escribo para que me quieran
Federico García Lorca

Carmesina, jo t’am
Tirant lo Blanc

Et viu allí
com un anell
com una cotna
d’un vell desig,
com una marca
d’un vell amor
com un retorn
a la dretura
que es reconeix
al meu albir.
Com una neula
que viu en mi,
com un repic
de la tristesa
que jo conec
quan pense en tu.
Com un amant
que roba carn
en la fredor
de la desídia.
Capell lluent
que ja no tinc
en la fragància
d’aquell vell cos.
Com un retorn
on estiguí
a la voreta
d’aquell record.
Com una mà
amb que ensopegue
quan em retinc
al meu clatell.

Com una suma
malbaratada
que et plora a tu,
com un estany
de fines herbes;

aquell amor,
aquell neguit,

que ja no tinc
com un espill
on no em conec
i pregue mort
com una volva
de neu sens cor.

Carles Alós

divendres, 5 de juliol del 2013

Vent



La força se’ns empassa la boca,

com un eix gravitatori,
com una madeixa abrupta,
com una cabitat.
El bosc de la boca,
la llengua altívola
que ens causa dany.
Com una corda fluixa
on llepe les mirades
com un amagatall
on llave la ferida
com una rodalia
de foc i de mirades,
com una satrapia
que besa cada cos;
com una cacera
de cel i terra blava
et torne les deixalles
d’un amor de lluny.
Com un carrer estret
on nada la sirena
que viu al meu redós.
Com una bogeria
de serps esmicolades,
com una safa plena
d’un vell contraban,
a una via nua
retrobe el meu camí.
Com un sadoll de tu
que viu en la nevera
com una vera piga
que fou acaronada
bese la nostàlgia,
aquell nefand record.

Bese la distància
que cova l’esperança;

com un circuit ja clos.

Carles Alós

dijous, 4 de juliol del 2013

Ombra


Hem ofert la raó,
arraconats al nostre pinso.
Com una vorera estreta,
com un amor captiu.
Ens hem assenyalat
en una ermita buida,
com un caduf de poms,
alçada riallera.
Més enllà de nosaltres
brollava la vida eterna;
la nit ens estrangula
com una metzina dolça,
com un sedàs de bes
on no trobem l’altura.
Com una cremallera
que crida en la distància.
Com un prat de deixalles
on creixen primaveres,
com un estiu ja nuu
covat en la melangia.
Solia ser així,
cordat el meu amor,
com una medecina
que rega cada cos,
com un clatell que lluu
en un viver de trons;
solsides de la vida
que ja no torna mai.
Com un escac de tu
que juga a ja no perdre,
com una cataracta
de rent i amorosida,
sabata que no encaixa
si no l’ajustes tu.

Com un meló d’Alger
que creu en la tornada,

com una nou ben dolça,
que diu que ja no et tinc.

Carles Alós