EUROPA

O Europe! O ton of honey!

Oh Europa! Oh munt de mel!

Per què em dispares? El cor. La calç. La crua ganiveta. No l’estella, ni l’arc. Només la geometria de l’aigua congelada i la cisterna de la nit. I l’ull que mira com transpira la bala, els seus fluids, l’ombra humana que l’embolcalla. La terra de la casa de terra. Les estovalles de fil. El gerro i les flors.

Les mans nues. Els precs vora la rasa. Els àcids de l’ànima entre les runes i el no-res. Per què em dispares, germà? Per què permets que el meu cos s’inunde de peixos? La febre i la por i la fràgil estepa. Les messes dels incendis. Els béns humils abandonats vora el camí. Els fruits de la quietud i la

ferralla blava. Saps on seré demà? Dins l’ossada de l’aire.

16-04-2017  

Joan Navarro La nit transeünt Lleonard Muntaner 2019

Constel·lació

El astres, la gran planxa de metall
que manté les estrelles congelades
en un cel negre

-                                                -  El terrabastall

del vidre quan un tros de gel es trenca
i cau al buit i una mica de nit
apareix rebregada com un full
entre els arbres que la sostenen.
Els cops de fúria contra la finestra.
El vidre, les mans plenes de més vidre
quan la foscor no por alleugerir-se
i és un mirall reflectint les pupil·les.
Aquesta nit, el pou d’aquesta nit
multiplicant-se dins del llit
com si volgués, potser, ofegar el blanc
extrem del dia amb un somi més físic,
la pell d’un cos marcat de pigues,
les taques d’una idea
que ens diu que sí, que anem cap a la terra
i sempre en volem més, que tornem d’un oblit
que ens va pastant amb els dits d’una llum
a destemps, insuficient.

Marc Rovira Cap Vespre Proa 2019

Fins tindre sarmentoses les mans, amples

Fins tindre sarmentoses les mans, amples
com un resguard,
amb diez ferrenys

em llauraré el rostroll.
Que les despulles del blat segat m’assaonin.

Les teues rutines unides a la terra, pare.

Haig d’acomplir-les
mantenint l’acte senzill, el sol
nostre de cada dia.

M. Dolors Coll Magrí Rostroll Godall Edicions 2014

PALABRAS DE MOZART A SALIERI

Como todos aquellos que se encumbran,
tuviste nombre por tener poder;
ese poder del que nació tu gloria,
ese poder del que nació el temor
y el halago de aquellos que te aplauden.

Pero jamás pudiste amordazar
el dulcísimo son que de mis labios
brotaba: herencia y música de Orfeo.
Son que temes y gozas cual veneno
delicioso en tus noches con insomnio.

Jamás pudiste dar con el origen
profundo de mi clara inspiración.
Secreto manantial el de mi pecho
que derrama estrellas y, a su vez,
a él acuden serenas las estrellas
a beber y a saciarse de infinito.

Antonio Colinas. El río de sombra Treinta años de poesía, 1967-1997 1999