La bugada quedà sens estendre.
La teua boca penjava.
Collíem tot l’enyor,
gota a gota executat.
Com era la teua mà,
el vellut esquívol
i fraudulent.
Et vaig estimar massa,
com s’estima una llàgrima,
un nom superb.
On ets,
a aquesta volta assolellada,
a aquest vitrall encès.
On ets quan plovisqueja,
quan la taula és parada.
Com és el teu nom,
el so de la teua absència.
Ets nua front a mi,
a una passa bambolejant.
El foc del vespre,
les hores encollides.
On ets a aquest
èxode,
cul-de-sac obscè,
mina tèrbola.
Tu saps qui sóc
al trenc d’alba,
a la parpella freda.
Com era aquell so
de les galtes de vent;
joguina maquinal,
trist atzur.
La sal que brolla
de la meua saba
t’ha vist quequejant.
On ets a la senda
que no sé oblidar
sense la teua calor.
T’he vist venir
d’un indret
remot,
gairebé estricte.
Fa temps de pau
al teu costat.
No ho diré més,
només quan et trobe
deixaré les bufetades.
Deixaré les angoixes
per tornar a ser amb tu.Carles.A 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.