La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 11 de juliol de 2012

Front la tomba del meu avi.




Has esperat aquest moment
per recollir cada nou
per omplir les botiges.
No som qui mostra l’espill,
els peons de l’oblit,
la serradura escampada.
Creia haver-te vist
al foc del meu amor,
com un deure porpra
una balança d’estima.
El temps ha parlat d’hora
escampant llavors
fent créixer flaires.
Les hores que gaudírem,
instans de gratitud.
Les sanefes et lloen
al mar de l’espera.
Els coberts arrenglerats,
tovallons cosits,
agulles vibrants.
Que avui estant,
recorde cada estona,
exacta condició.
El vent empeny la porta,
el taüt on descanses.
Has parlat amb la brossa
que guareix l’ocasió.
Els garbons amuntonats,
la llenya corcada.
La teua veu ressona
enllà de la façana.
Obris el cabdal dels ulls,
les galtes flonges,
el ramat d’escuma.

Es recorda el que es tingué,
allò que fou nostre.
Ets la brida dòcil,
el capvespre humit
el botó que mancava.

Carles Alós. Estels de paper (2012)

6 comentaris:

  1. Gràcies pel comentari, Hèctor ! Que passes molt bon estiu, una forta abraçada !

    ResponElimina
  2. Molt xulo! m'agrada molt. Amatore1968

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies pel comentari Amador, que passes molt bon estiu ! Una forta abraçada !

    ResponElimina
  4. Mentre perdure el record (i l'estima, com deia Marcel), mai morirà el teu avi. Magnífic homenatge, Carles! Ana

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.