La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eduard Ramírez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eduard Ramírez. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 de desembre del 2019

23-F




Una antiga nit de febrer
els tancs passaven vora riu,
Per davant de casa, vinguts
en ordre alié des de Bétera;
els pares provaven amb bromes
de salvar cledes infantils,
però veïns i records foscos
feien solsir cada rutina:
demà sense escola, i veurem…

Abans la ràdio en el cotxe
rebentava pobres certeses,
mentre unes pors buscaven caus
i lladraven llops voluntaris…
La llar era lúnic present
d’afectes amb claror estàtica.
Lluny del nostre petit món, altres
fan i desfan jocs amb paranys.

Què en sabíem? N’hem aprés res?
Coses que passes i han passat…
sort l’amor rebut, la tendresa
abans del arxius i fronteres,
el fil d’aram que ens ha estrafet
tants dibuixos de propi nom.

Eduard Ramírez La ciutat és amable Tòtem Edicions 2016


dimarts, 2 d’agost del 2016

ÈPOCA





De punta a punta amb Manel Marí

I s’estén pel meu damunt,
com un abric de becar pels sofàs,
el pensament que la meua època
ja és closa, o no hi vingué mai.

Quan les gestes semblen
juvenil mitologia i trona plagues
la panxa,
bromosa sospita quan els ulls
són llums entre la breu
comissura del roig,
quan estic a un punt de creure
en algun paradís de turisme exòtic
o en un déu venjador, i favorable.

Tanmateix un pot de cervesa
ens fa sortejar, humils, el tràngol,
també a qui et xarra
o se’t deixa xarrar;
a la fi, què dir de les èpoques,
només són buides botelles
a la porta del jardí
d’un ritual al qual no ens convidaren.

Eduard Ramírez Trànsits Nord. Brosquil edicions (2005)

dissabte, 23 de febrer del 2013

desig remot



AL VEÏNAT: ESPECTADORS I ESPECTALE, FONT I ESTÍMUL

Del meu desig remot d'aguaitar
pel finestrell veïnetes despullades
sols m'ha quedat la televisió
com repetit testimoni de la derrota...

T'apareixes, interferència, em fas dubtar.
Una promesa de barrancs, i ombres xineses
com un amanyac de cel nuvolat;
enmig d'aquest capvespre elèctric
llencem malsons a la bugada
per estrenar un nou verí
als cossos trencats de catarsi...
I el televisor roman cara a la paret.

Al teu cos, interferència
d'amor avariciós,
ara també li la fot
tot l'escàndol del telèfon.

Eduard Ramírez. L'usdefruit encara (2009)