La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 12 de gener de 2013

Estret


Dir-ho tot
és dir ben poc
quan és tot
a una butxaca.
Com l’alosa que ensopega,
com el voltor corcat.
Com era aquell nom
que brillava en l’absència?
Cobalt encès,
dona de tungstè.
Prem-me la mà
front el darrer bac.
Dis-me qui era
a la lleixa viva.
On viu l’ensurt,
on creix l’espenta.
Com fou allò,
tot el que compartírem.
No queda tros,
cap pedaç,
on sotaiguar l’autumne.
La línia recta,
el pàrxis esquívol.
La teua mà
diu que jo fui
qui estigué allí.
No contes més.
Clou els ulls
i no enraones.
Sé qui ets
a l’horabaixa,
al pont humit,
al madrigal.
El gel s’ha fos
com una estima
fossilitzada
que remuga.
No era el temps,
no era la senda
on es perdérem.
Sóc allí
com una espiga
que dibuixa
el teu esguard.
Com un retret
desempolsat.

Carles.A 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.