Vincle i desgast

Què queda dels cabells llargs i arrissats?
D’aquella immensa nit en l’abraçada?
On és el cos que era desig pels altres,
de què van ser-ne carn, que vam xuclar?
Fa trenta hiverns viscuts a la intempèrie
de trenta estius brillants cremats pels marges.
Aquell plaer que engendra fills, els mals,
la fe en una felicitat total
(que és bava tèbia que es fa fred sobtat),
la voraç ansietat i la fatiga
s’han empassat la jove que estimàvem.
Ara tot és postís: les dents d’ivori,
el color dels cabells, curts i molts clars,
la pròtesi que fa la passa incerta,
la mirada de prop darrere els vidres,
els petons als carrers entre més gents.
Tot es desgasta i deixa de ser el que era,
encara que a la pell queden els vincles
que saben que en la vella hi ha una mare.

Jordi Julià Principi de plaer Poesia 3i4 (2007)  

PRÍNCEPS BLAUS

Al final vas aprendre a fer l’amor
amb gent que no estimaves, i a estripar
les històries d’amor de tots els contes
que encara alguna tarda desvagada
et portava a llegir, i que somiaves.
Ara ja fa molt temps del primer cop
aquell, i estàs a punt d’anar-te a viure
amb un home que expliques que et fa riure,
que cuina per a tu, que sap partir-se
un bon vi negre, i que diu que et comprèn.
T’has decidit al llarg de moltes nits
que has buscat prínceps blaus en els servents
que hauran aconseguit fer-te sentir
com una reina o una ventafocs.
Els palaus no són tals, i les carrosses
no portaven enlloc: cap a les cambres
d’algun hotel barat, o potser als pisos
que no vas visitar gaires cops més.
Qui hauries desitjat que et despertés
amb un petó t’ha deixat dormida,
i has escapat descalça d’aquells prínceps
que han volgut emprovar-te una sabata.
Avui que no preguntes al mirall
qui és la més maca, i que no creus en cignes
sinó en ànecs salvatges, et conformes,
per ara, que demà qui sap què passa.
Al final vas aprendre a fer l’amor
amb aquell home amb qui ara véns a viure. 

Jordi Julià Els déus de fang (2007)