La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 11 de desembre de 2014

Itinerari


El ayer ya no importa, y el dolor es feliz,
y todo ya ha pasado. Fue un mal sueño

Carlos Bousoño

He creuat el nom per deixar-lo més enllà,
com un baló de palla i la darrera alenada.
Us he perdut de vista molt a poc a poc.
Una dansa arcana i l’arrapada de la nit,
el darrer trepig de cada corpa.
Un allargavistes que no dóna per més
i el darrer bocí cantellut a la boca.
Voltegen les campanes un fat de bresquillera.
Una cruïlla dels itineraris,
un full en blanc i la claror enervada.
Una tempesta sempiterna en l’oblit,
un baladre de fulles de clarió.

Carles Alòs

dijous, 4 de desembre de 2014

Ajut


He sentit el crit ensopegar amb mi.
Com una pedra llançada i la darrera molla.
He estés cada bocí com un record de la partida.
Ja no puc dir res, les paraules s’amunteguen.
He xafat el toll daurat fent una petjada molt fonda.
He recordat cada nom, cada cadira vella.
Junte les mans per pregar, per avivar els sentits.
Com un arrap taciturn i la ferum de la pallissa.
Com un ordi primerenc i la guspira que enlluerna.

Carles Alòs

dimarts, 2 de desembre de 2014

Córrer cap enlloc


M’he apropat molt a poc a poc,
els noms fugen com un oblit taciturn,
com la dansa de la boca que esvara al vespre.
He recordat cada corpa,
l’ullal de la memòria i cada glopada.
He colgat la darrera burilla,
com un malson que agafe amb tenalles,
com una lluïssor espectral en l’arribada.
M’he adonat del convit ufà,
dels polits reblerts i beguda en abundància.
Un calfred gairebé instantani,
una lletania porpra com l’atzur.

Carles Alòs

dijous, 27 de novembre de 2014

Voltor


T’he trobat a aquest botó, a aquesta cruïlla d’albíxeres.
No resta ningú a la darrera vora, a aquest desdeny de pellofes.
He vist el nom cruixir, com una bala de recança i l’ullal de la mort.
He tornat a mi molt a poc a poc.
Una dalla del cos i la darrera alenada.
El voltor calla, com un gronxador de vidre i la vida que s’esmuny.
Com un batec de llana i el cabdell desfet.
No m’he apropat a tu per humitejar-te la mà,
per trencar cada cadena com un foli en blanc;
com una dansa enterca i miola cada corpa,
com un budell obert i els crits de la venjança.
Una corriola que ja no cedeix.

Carles Alòs

dissabte, 22 de novembre de 2014

Desig avinent


perquè vull oferir-te aquest ram de paraules
que per tu estic collint

Manel Pérez Saldanya

Qui estiga bé que no es menege


T’he trobat a aquesta ocasió exacta, al palmell de la mà i una corrua de silenci.
T’he observat molt a poc a poc, com un incendi de bagues i didals.
He creuat els confins de la maregassa per poder albirar-te com una frontissa;
com una cullerada que ja m’arrape.
He escoltat cada anatema, el demiurg del cos i cada abraçada.
Una turbamulta on no t’hi veig i cridem alhora la dansa dels amants.
Un itinerari de perols i draps i cada paraula que ja s’amara.
Un aixovar de trabucs i la remor de la mar que ens recorda que existim.
Com una mirada curulla de desig, com una alenada postrema a la nuca.
Com una portella de foc i marraixa i cada besada s’escola pel tòs,
com un brancam lleument humitejat, com una alosa de temps i record.

Carles Alòs
 


dimecres, 5 de novembre de 2014

Sis de novembre


He sentit el nom al darrer esbufec,
a l’horta amarada de la teua presència.
Ja no sé què dir a aquesta cruïlla on no t’hi veig.
T’he pogut trobar al nostre porró,
a aquella botija dura com l’atzur.
Ja he recollit cada nou,
com una paraula que brolla del cor,
com un embenatge de la nostra sang freda.
He obert cada mà per poder abraçar-te,
per poder dar-te el darrer comiat,
com una verdolaga que enraona amb mi,
com cada paraula collida del cel.
T’he trobat a faltar com un fardell de llana,
com la lluna de llapis i un vitet de tu,
com una guardiola on no resta ningú,
com una medalla de terra i enganxines.
M’he apropat a tu molt a poc a poc
per poder sentir el teu redós,
per veure’t arribar com una glopada.
Com un exèrcit de canyes i dofins.

Carles Alòs

dissabte, 1 de novembre de 2014

Baladre





Vaig trobar el teu cos a la darrera avinguda.
No resta ningú a a aquell decés flairós,
a les volves de tristesa, a la paraula escanyada.
He clos els ulls molt a poc a poc,
com un somni porpra i la remor de les arrels.
T’he vist venir cap a mi trepitjant cada taulell,
com una onada vaga i l’alenada postrema.
Com un diari encés i els corfolls de cada mot.
Una becada que m’aconhorta,
un cabell d’encens, uns ulls vellutats.
Un comiat de roselles i te’n vas de puntetes.
Una marraixa de coits i la mà estesa,
un itinerari cap a la vall del desencís,
com una glopada minsa i l’alba de fusta.
Com un cavall de vidre i un genet d’ordi.
Com un vent tramuntanal i les gàbies de calfreds.
Com un record humit que ja no es vessa per les venes.

Carles Alòs

dimarts, 28 d’octubre de 2014

Teranyina




T’he cercat entre pols i pedres, en cada mot ja escadusser.
Entre una ombra aniquilada on diposite el cos.
En un racó desgavellat de cada oblit, com un tafur.
Com un calaix de paperassa on ja no cull aquell record.
Com un bagul de cada bes i la mirada se m’ennuvola.
Com un tresor ja soterrat i cada molla que ja arreplegue.

Carles Alòs