La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 25 de març de 2018

Com si fos primavera





Despullats, sense res a amagar-nos.
Amb la llum encesa, els nostres cossos
a penes dibuixen cap ombra,
com si fos primavera, i la primavera
projectés una llum torçada.
Allargo la mà i la passo pel teu coll.
Sé que t’agrada. L’obscuritat hi espera,
fora. No l’hem deixada entrar encara.
Ens abracem i et poso la galta sobre la meua.
La tens molt calenta. Et beso l’orella.
No tanques els ulls. Els miro.
Hi veig reflectida la teua cara,
com si el paisatge fos incomplet,
i això provoca una vibració canviant
en la mirada que no s’oblida,
perquè allibera matèria de les nostres vides,
que algun dia potser s’extingiran. Somrius.
Es formen unes petites arrugues al voltant
del teu front. Sento com si ens trobéssem
a camp obert, i poguéssem respirar millor.
Em vénen ganes d’embolicar aquests instants
per a guardar-los per sempre més.
Com si em pertoqués inspeccionar-los
i jutjar quin mereix conformar el nostre passat
i quin no. Entro dintre teu, amb ansiosa lentitud.
Fas olor de profunditat, com l’aigua última
de la marea baixa sobre una roca en la mar.
El que necessitem, ja ho veus, mai no són paraules
ni promeses, sinó l’acumulació metòdica de petites realitats.

Joan –Elies Adell. Si no et tinc Pagès editors 2013

dissabte, 17 de març de 2018

Falles







L’enorme nit que ha de matar-me
Vicent Andrés Estellés

La nit m’ha entrat per la sang, tinc la sang plena de nit,
me n’he hagut d’anar a caminar, porte tres quarts d’hora
caminant i no sé on vaig, encara no ho sé, no puc saber-ho,
els carrers, la festa, la gent, el cel com un fil d’aram,
la por que em creix implacable, per dins, la carn vulnerada,
el fum amarg, l’olor de pólvora, l’horror groguenc,
ara no em mires als ulls, ara no pots mirar-me,
de l’aspror del seu nom em ve la ràbia, de la boca plena de sal,
de l’esperma en les mans, d’acomplir amb el deure com Déu mana,
dels ulls que ja no admeten cap llàgrima, ressecs, cremats
em ve el seu nom, però tu no pots dir-lo, no pot dir-lo ningú,
i no deixe de caminar, no deixe de caminar sense una direcció clara.

Salvador Iborra Els cossos oblidats Onada 2009

diumenge, 11 de març de 2018

Arribats al tombant d'aquest migdia,







Arribats al tombant d’aquest migdia,
és tan amarga l’hora del judici
com l’ombra dels deserts de la follia
en què he malmès la sang del llarg desfici.

I em resta una gropada sense força
sagnant pels devessalls d’amors dispersos,
nafres de sal tan densa com l’escorça
per on s’escola l’aigua d’aquests versos

Hauré de retrobar l’itinerari
i omplir de mots la pols de la memòria
ans que tot siga massa fragmentari

i en cendra s’esmicole aquesta escòria
d’instants perduts al fons del vell armari
del temps esbategant la vella història

Josep Ribera Voràgine Onada 2013


dijous, 8 de març de 2018

CASSANDRA






No és el cant sinó les ordres les que mouen
alguna cosa més que l’aire

Cristina Wolf

Sent esfilagarsar-se el fil de la vida
mentre jec, antiga balanguera,
esclava dels mots.

Oh déus, per què el do de la profecia
si les armes i el foc serien els veritables
fundadors de les pàtries? Vell Apol·lo,
què quedà de l’èpica de la guerra,
què s’ha fet dels herois antics
i les raons d’estat?

Ciutat de foc, ciutat de fang,
ciutat solar, feta d’enderrocs.
On són els teus murs inexpugnables?

I les veus apocalíptiques diran:
            <<Veniu, aplegueu-vos per al gran banquet
on menjareu carn de reis, de generals, d’herois,
            de cavalls, de genets, car de tots els homes,
lliures i esclaus, febles i poderosos.>>

També la carn de Cassandra serà festí.
Malaurats, no sabeu que la paraula és
                                                                       fundadora de mons?
Cassandra ja ho va dir:
-                                                                        Cremarà Troia.
                                     (Contra les guerres, les veus.)

Imma López Pavia Santuaris Denes 2015

diumenge, 4 de març de 2018

IV







Son espejismos las ciudades
no corren los trenes, nadie camina por las calles
y todo está en silencio
como si hubiera huelga general
Pero porque todo está hecho para tu olvido
y yo mismo dudo si soy muerto o viviente
tal vez ni mis brazos puedan cruzarse sobre mi pecho
acostumbrado como estaban al contorno de tu cuerpo
Pero aunque no sobrevivirán muchas cosas
y es cierto que mis ojos no serán mis ojos
ni mi carne será mi carne
y que Chile entero te está olvidando
Que se me derritan los ojos en el rostro
si yo me olvido de ti
Que se crucen los milenios y los ríos se hagan azufre
y mis lágrimas ácido quemándome la cara
si me obligan a olvidarte
Porque aún hay miles de mujeres en quien poder
alegrarse y basta un golpe de manos
para que vuelvan a poblarse las calles
no reverdecerán los pastos
ni sonarán los teléfonos ni correrán los trenes si
no te alzas tú la renacida entre los muertos
Hoy se han secado los últimos valles
y quizá ya no haya nadie
con quien poder hablar sobre la tierra
Pero aunque eso suceda
y Chile entero no sea más que una tumba
¡Despiértate tú, desmayada, y dime que me quieres!

Raúl Zurita Anteparaiso Visor 1982