Mentre s’escampa
la música
per la solitud de
la cambra,
encens la foguera
dels records,
on cremen les
màscares
lluminoses de la
joventut.
Però saps que no
pots caure
en les xarxes de
la nostàlgia,
perquè els records
no són la vida
ni deturen el
treball perenne de la mort.
I així
insisteixes en els mots,
en dibuixar flors
nòmades
sobre l’esquena
nua
de la pell de qui
estimes,
per transformar
la vida
en un concert de
llavis
i de somnis
contra el dolor.
Quan escriure és
el refilar nocturn
d’un ocell
enxampat
en el parany de
la nit esquerpa.
Francesc Rodrigo Alfabet del desig Bromera 2015
