La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 27 d’octubre del 2011

Un presagi.



Un somni és un presagi massa fosc per esbrinar-lo.

Les teues cames nues, les teues parpelles serenes, 
l'anhel ombrívol, les teues galtes colrades.
T'espanta el pes de la meua ànima ?
El teu coll vertical, les instantànees fugiseres, era un nado tímid.

Les persones caminen cegues, èbries de nèctar tardoral,
l'escuma és el pòsit de la seua esperança, les teues arracades a taula,
la silueta del teus llavis. 
El llenguatge és el patrimoni més ferm,
les teues paraules, aquell jeroglígic llunyà.
El teu pols, els sudaris polsosos.

L'evidència esglaia les persones indecises;
els diners, metzina perillosa.
El teu muscle nu, les algues arremolinades, els bebedors revosants.
Una agulla cremada em dirà que existeixes, raja l'aixeta. 
Estovalles i devantals.
El sol s'ha post, els ocells envolten la ira,
les teues passes líquides,
la jaqueta estesa, les hores.

He trobat un pinzell sens estrenar, 
les teules mediten, el teu esquelet,
la correspondència arriba d'hora, un llamp enlluerna el cel.
L'horitzo sembla una bola de foc, les figues a taula,
el pastell del W.C; és l'hora, vistet't!

Una celebració familiar, els ciris, el pas del temps.
Les estacions buides, les visions.
Els carrers són massa curts,
estic a l'aguait, t'aguarde.
Hem de sortir aviat, les canonades sumen, 
l'hora desitjada, el foc de lluny, les pomes daurades.
La mort i el dolor, la ingravidesa, la corretja despassada.
 
Tot allò que ens prometèrem, les safes blaves, 
la companyonia, els records lligats.
La veritat dels taulells, les ones.

La cabotada ha sigut massa llarga, un presagi llunya, la certesa. 

El teu nom.


Carles.A. 2011

diumenge, 23 d’octubre del 2011

El comiat.



Les rejoles nues, el paviment, el terrat.
Solia venir un obrer
( no ens cobrava massa )
Xorrava la suor, les manilles, la compostura.
El galliner ja no hi és, les anous estovades.
El campanar assolellat, el vell rellotge.
Estengueres la mà,
un comiat inesperat,
la persiana tirada, la becada;
tonyina, tomaca i un pot d'olives.
La xaranga dels obrers, una mica d'oli ?
Les mans clevillades, l'esclavitut.
La balança sospesa el transit,
el comiat que no existí,
conserves les teues sabatilles ?
S'ha partit el bastiment,
el sol rogenc, el sud.

Bon voyage !

Carles.A.2011

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Cántico del destino.


 ¿Esto es mirar o morir ?
                                                                                                  Calderón
I

Mira el paso escondido de la luz, el sigilo del campo,
la vigilia del agua que el silencio hermosea,
la maravilla cándida del cielo entre los pinos,
el reposo admirable, la tranquila alabanza que es aroma en
las cosas.
Mira el polvo y verás que es la niebla el camino.

Voy a ser el apostol de tu melancolía,
de tu sueño de claustro con ventanas muriendo,
de tu llanto que sabe de la muerte más honda,
de tu fe sin contorno, de tu angustia que tiene los párpados
de niño
y ese color de sueño que enciende la tristeza.

Mira que no eres tiempo.
Ante ti canta el mundo,
su presencia más clara te será concecida si esperas con los
ojos.
Mira bien.
La esperanza es el modo de tener el milagro.
Voy a hablarte de ti porque Dios me lo ordena,
de tu llanto que mira la suavidad
                                                y el cielo.
Mira profundamente para que la sonrisa se resuelva en
paciencia;
los colores, las cosas son amores vencidos.
Mira bien.
El destino es llevar la mirada en los ojos.

Luís Rosales



divendres, 21 d’octubre del 2011



Volia jugar amb les nines, semblaveu feliços.
Les meues mans menudes, la carretera.

Un calfred a l'esquena, les tenalles penjades,
un vell foguer.

Quin canari més animós, a més és bonic.

Indurain apretava les dents, els ports francesos,
els taulells a l'aguait.

Un pessic de sal, com menejaves les mans,
les roses,
( a Sueca en diuen cotufles)
la petjada de l'estiu, el corral sinuós,
les plantes jovials, jo les arruixaré !

Els límits del paradís, la terra erma,
els teus ulls buits.

Les xiquetes són tontes,
jo no sóc com elles.

Carles.A. 2011.

dilluns, 17 d’octubre del 2011



L'oasi perenne,
les canyes corcades.

El mos de l'escurçó;
la nit, de vegades.

Fòrem arrancats de la terra,
el full ardent,
la vaguetat.

No s'hi val mirar enrere,
la lluna, magnètica.

Els calfreds.

La lenta travessia,
els reflexes.

Tens la mà plena de sorra,
plena d'ira.

Plena.

Carles.A. 2011


<< En mi alma ardía una especie de fuego, en el que yo creía, y lo que luego habría de salir de eso, no me preocupaba mucho... >>

Fiódor M. Dostoievski

diumenge, 9 d’octubre del 2011

El olor del café.



Octubre. Otoño las hojas se vuelven rojas,
el color del otoño se acentúa en ellas.
En la mesa del balcón viendo el nuevo octubre y
saboreando el humeante café , oloroso café, el café.
La conversación alrededor del café fluye intima.
El amor de Octubre huele y sabe a café, dulce y tranquilo.
La luz roja de las hojas, se refleja en la taza de café.
¡Ah! El café.
¿Tú también tomas café? Se refleja también en tu otoño,
el olor de mi café.
Aire, agua y sol y café.
El café que da vida al espíritu.
El olor del café hace recordar el pasado.
El amor perdido, el dolor que se siente al perderlo.
Olor a café, olor a calor a ternura a vida.
En la mesa del café renace la inquietud.
Emerge del alma el deseo de vivir.
El café calienta el corazón.
 
Carmen Feito Maeso.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Drácula.



Bajó todavía más su cabeza, hasta que sus labios descendieron por debajo de mi boca y de mi barbilla, pareciendo que iban a abalanzarse sobre mi garganta. Entonces se detuvo y pude oir la impaciente agitación de su lengua al lamerse los dientes y labios, notando sobre mi cuello su aliento cálido. Sentí un estremecimiento en la piel, como si una mano se acercara poco a poco para hacerme cosquillas. Pude notar en la piel hipersensible de mi cuello la suave y trémula caricia de unos labios y el duro contacto de los dientes afilados. Al prolongrase esta sensación, cerré los ojos en una especie de éxtasis lánguido y espere... esperé con el corazón palpitante.

Drácula. Bram Stoker.  

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Fragment del conte Una puerta se abre.

- ¿ Por qué disimulas tu generosidad y tu amor ? preguntó Carmen, ya segura-. Escribí esa horrible carta en un arranque, en un mal momento. No sé cómo decírtelo: creí que me asfixiaba, que no aguantaba más. Pensé, ¡ Qué horror !, en el suicidio, ¡ perdóname ! y entonces vi el aviso del doctor Scotto, vine a visitarlo y me convencí de que me durmiera, y te deje esa carta hotrrible, y la leíste, no me guardaste rencor, me perdonates, quisiste dormir mientras yo dormía, pensemos que hemos dormido juntos, mi amor, y ahora, de veras y para siempre,cuentas conmigo.

Adolfo Bioy Casares. Historias de amor. 1972. Conte " Una puerta se abre".