La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 31 de maig del 2015

dijous, 21 de maig del 2015

MAÑANA, ME DECÍAN






No podía ser niño en el pupitre
inhóspito, llamaban a alguien,
me miraba las manos, iba
parpadeantemente emborronando
las letras y los números, hendía
el sustantivo mapa carcelario.

Mañana, me decían. Pero
la deserción del tiempo, aquel estrado
limítrofe del mundo, aquella
disciplinaria división del odio,
me trababan la infancia para nunca.

Cuerpo sin ojos, ¿dónde
estaré mañana, con qué nudos
de sábados en sombra amarrarán
mi sueño, entre qué cuatro
indómitas paredes
irá mi libertad entumeciéndose?

Los cautelosos plátanos, la inmóvil
vendedora de estampas, el guardián
de los jueves, la flora combativa
como emblema, ¿siguen siendo mañana?

Oh injusto ayer entre inocentes
veredictos, fervor
de lo temprano junto al miedo
tardío de vivir, chorro de sed
de las aceñas clandestinas, calle
del Láudano que abría
sus ululantes puertas de prostíbulos
contra el mundo primero.
                                           ¿Qué
me querías tú, luna
lluviosa, airada piedra
de la tarde, descoyuntado círculo
del tiempo? ¿Qué me querías,
dime, mísera prefectura
de los libros desérticos, tapial
de coros y de láminas,
vespertinas maderas
de vigilancia y de oración?

No podía ser niño en los escaños
hostiles, entre el terco
desdén de las empalizadas, junto
al silbo imperioso, bajo el látigo
del estupor y de las letanías.

Mañana, me gritaban. Pero
¿dónde estaré mañana, qué será
de mi tiempo, de qué van a servirme
tantos días sin mí? ¿Es necesario
el mundo, soy necesario yo,
me hago falta a mí mismo?

Crédula infancia sola entre respuestas
sin preguntas, déjame ser
equivocadamente el responsable
de mi quieta impaciencia de vivir.

José Manuel Caballero Bonald Las horas muertas (1959)

diumenge, 17 de maig del 2015

dijous, 14 de maig del 2015

FINALMENTE




Al final de la vida,
no sin melancolía,
                               comprobamos
que, al margen ya de todo,
vale la pena.

Poco de lo restante prevalece.

Ángel González. Prosemas o menos (1985)

diumenge, 10 de maig del 2015

Tsunami


He trobat el cor a la darrera botija,
a una ungla badada i l’udol postrem.
He baixat la veu per no estomordir-te.
Una sivella de neula i cotompèl
i ja comprenc la teua fugida.
Una carta endoblegada
i les nostres paraules es fan un cabdell.

Carles Alòs

dimarts, 5 de maig del 2015

Confiances


He odorat la teua flaire,
un ram de cada llamp
i cada mot que ens allibera
d’una terra ja eixorca.

Carles Alòs