La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 26 de juny del 2016

He mullat els dits al cos



He mullat els dits al cos.
Com una contrada sense muller.
Com una corriola que ja es detura.

Carles Alòs


diumenge, 19 de juny del 2016

T'he vist de molt lluny,



T’he vist de molt lluny,
com la darrera corpa ancorada.
Un fenèvol d’ungles i blat
i el trenc d’alba que ja ens abasta.

Carles Alòs

diumenge, 12 de juny del 2016

A mon tio Alberto



Qui no tinga, que espere

No t’esperava tan prompte
a  aquesta agulla saquera.
T’he trobat a la boca del llop,
a una cartolina de pins i garroferes.
Un somrís de llum i la paraula de dacsa,
una bacora de manyagues i calfreds.
Una coca de flors i bateculs
i una mirada de roses i hams.
Un esclat de grills i cada filagarsa
que ens agombola al darrer redós.
Una carmanyola de dos cors i tomaca
i cada bri de l’estable vell.
Una veu que sura enllà de l’horitzó
i cada joguina dels teus néts.
Un clivell de fang i cada alenada
que ja ens albira dins del rebost.
Una espurna daurada i cada pallorfa
que habita la memòria dels pares.
Una polsera de canyes i olives
i ja et salude a aquesta casa vella.
Un rastell de sucre i melmelada
que refegue en la paraula d’un xiquet.
Una corriola de cada lligassa
i cada ansa que m’acosta a tu,
com un refrigeri de pols lluent
i cada dit que m’agarraves.
Un comboi de fustetes i postisses
i cada ball quan plegava la nit.

Carles Alòs

diumenge, 5 de juny del 2016

AL TARDET



Al tardet quan els homes tornaven dels camps
el dolor de les haques aturava el doll de la font,
els crits dels xiquets nodrien les parets de calç,
el rector obria de bat a bat les portes de l’església
i ens deia que Déu gaudia de l’aire perfumat
que la flor del taronger reviscolava els sants.
Cavalcada la veu del futur.
en les bicicletes, en els motors d’aigua.
Avui et preguntes per aquella remor oriental
per aquell buit dels camps, per aquell silenci
entre els tarongers i les ombres xineses.

D’aquelles ombres que la lluna travessa
t’arriben resplendors de moscatell
com aleshores
d’aquell passat embolcallat de pols
t’arriben les veus glaçades dels teus avis.

Wenceslau Ventura. Fatum. EDICIONS DE LA GUERRA (1998)