La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 25 d’agost de 2019

POR LA MAÑANA, PENSANDO EN EL IMPERIO






Apretamos los labios contra el borde esmaltado de las tazas
e intuimos que esta grasa que flota
en el café logrará que el corazón se nos pare cualquier día.
Ojos y dedos se dejan caer sobre los cubiertos de plata
que no son de plata. Al otro lado de la ventana, las olas
golpean contra las paredes desconchadas de la vieja ciudad.
Tus manos se alzan del áspero mantel
como si fueran a hacer una profecía. Tus labios se estremecen...
Te diría que al diablo con el futuro.
Nuestro futuro yace en lo más profundo de la tarde.
Es una calle angosta por la que pasa un carro con su carretero,
el carretero nos mira y vacila,
luego menea la cabeza. Mientras tanto,
rompo indiferente el espléndido huevo de una gallina de raza Leghorn.


Tus ojos se nublan. Te vuelves para mirar el mar
tras la hilera de tejados. Ni las moscas se mueven.
Rompo el otro huevo.
Seguramente nos hemos empequeñecido juntos.

Raymond Carver Todos nosotros Bartleby Editores 2007?



divendres, 23 d’agost de 2019

Dos poemes de Marc Granell





MEDITERRANI
Aquest mar tranquil,
tan blau, tan sol, tan ple d'estrelles,
pont i camí dels segles cap a la pau perpètua,
aquest mar no és ja un mar,
és un mur,
un abisme
profund com el dolor,
un ventre immens i podrit de somnis fets cadàvers

Marc Granell Tard o d'hora 2006



IMMIGRANTS
Són homes i dones,
xiquets i xiquetes
que vénen ferits
de fam i dolor.
Són mil i una històries
de pors i misèries
que els han fet fugir
buscant mons millors.
Han deixat els pobles,
els cels i les terres
que créixer han vist
el seu desconsol
i plens de memòries,
temors i tristeses
demanen ací
treball i calor,
i ací només troben
murs alts i trinxeres,
cors freds i endurits
que sols diuen: no.
Obrim-los les portes
i que els cors aprenguen
que els d'allà i els d'ací
com iguals tots.

21-X-2005

Marc Granell

diumenge, 18 d’agost de 2019

La festa de la sal






Tu i jo som aire que estalona el foc.
Som aigua oberta que esmola la terra.
Som terra espesa que s’allera en l’aire.
Som foc que imanta amb arrels noves l’aigua.
Tu i jo, amor, avui som tot el món
congriat en la festa de la sal.

Han trobat el seu lloc el pa i la sal
i la por no ens allunya de cap foc.
Rebem, com a penyora, tot el món:
fora del nostre abast, ni un pam de terra,
ni un bri de verd, esgarriat en l’aire,
ni un bri de blau, dissolt al clar de l’aigua.

Ni un ram de nit, perdut pel fosc de l’aigua,
ni un glop de mar, colgat sota la sal.
L’urc del desig fa el ple al grat de l’aire
i torna lívides herbes i foc.
Amants, parem el jaç damunt la terra
i ens fan de cambra boscos d’aquest món.

Som d’aquest món, però encetem un món
que endevinem amb els sentits de l’aigua.
Ens creixen arbres com si fóssim terra
i se’ns arrapen vives flors de sal.
Cremem i alhora transformem el foc
en energia dolça i en bleix l’aire.

Veus de desig fan que ens capgiri l’aire
i escampen tretze vents arreu del món.
Ens abracem amb les plomes del foc
i mesclem l’ona com si fóssim d’aigua.
Ens batega a la boca un cor de sal
que obre finestres noves a la terra.

Quan fem l’amor, se’ns assembla la terra.
S’espiguen, altes, les branques de l’aire.
Cristal.litza la pena de la sal
i una alegria d’heura pren el món.
No hi ha paranys en el sexe de l’aigua
ni tirania en la farga del foc.

Som amb el foc al centre de la terra,
brollem amb l’aigua i alenem amb l’aire.
Fem rodar el món a l’era de la sal.

Maria-Mercè Marçal (La germana, la extranjera, 1981-1984)


 https://youtu.be/psXg0YUj8T4



diumenge, 11 d’agost de 2019

Aquest moment,





Aquest moment,
                pel fet de ser viscut,
                          ja esdevé el passat.
El futur és cada dia.

Joan Brossa. Poemes inèdits Rata books 2017

diumenge, 4 d’agost de 2019

Rellotge de sol






Dóna’m instants d’eternitat, amor,
i així ompliré de sal el buit que solca
el pas del temps, l’arruga d’aquell riu
que en soledat avança sec d’origen.

No sé s’on véns ni on vaig. Cerco el meu nord
mirant el sol i l’ombra que projecta
el meu present de cos enamorat:
allò que sóc lliurat a un clam de lluita.

Rellotge encès, l’agulla ha confiat
cada moment als dits callsts del sastres:
cada futur, al ritme de la llum
dictada als dits cremant de la nostra hora.

Tingues instants d’amor, eternitat,
i comprendré la pau en els teus braços.

Vicenç LLorca Lúltim nord Bromera poesia 2007