La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 29 de novembre del 2015

ELOGI DE PENÈLOPE





Sóc com la vida que, mentre es desfà, recorda.

Josep LLuís Roig La presó de l'aigua (2005)

diumenge, 22 de novembre del 2015

Fragment de Moby Dick




Hay en ese extraño caos que llamamos la vida algunas circunstancias y momentos absurdos en los cuales tomamos el universo todo por una inmensa broma pesada, aunque no logremos percibir con claridad en qué consiste su gracia y sospechemos que nosotros mismos somos las víctimas de la burla. Sin embargo, nada nos desalienta, nada nos parece digno de disensión. Engullimos todos los acontecimientos, todos los cultos, todas las creencias y persuasiones, todas las cosas difíciles, visibles e invisibles, por indigestas que sean, como un avestruz de estómago poderoso engulle balas y pedernales. En cuanto a las dificultades y preocupaciones sin importancia, las perspectivas de ruina imprevista, los riesgos de la vida y el cuerpo, todo eso, incluso la muerte misma, nos parecen golpes ingeniosos y sin mala intención, alegres puñetazos en los costados que nos da el invisible y misteriosos viejo bromista. Esta especie de humorismo caprichoso de que hablo nos sobreviene sólo en circunstancias de extrema aflicción, en medio de nuestra seriedad misma, de modo que lo que poco antes parecía cosa de enorme importancia, al fin nos parece sólo una parte de la burla universal. Nada puede engendrar este modo de filosofía risueña y temeraria como los peligros de la caza de ballenas; y con ella consideré yo entonces el viaje del Pequod y su meta, la gran Ballena Blanca.

Herman Melville Moby Dick (1851)

diumenge, 15 de novembre del 2015

Al meu fillol Àlex


T’he vist arribar com un núvol de fusta,
la darrera mirada i un sac de joguines.
No sé què dir a aquesta cruïlla,
genoll arrapat d’on no brolla sang.
Un xiuxiueig de dacsa i bacores
i ja no som qui diu l’espill.
Una avinentesa de perols i draps
i la teua mà que no em manque.

Carles Alòs

divendres, 13 de novembre del 2015

CCXXVI





¿Dónde quedó el desierto con aguas de mí mismo? Las reediciones del dolor pierden tinta. El vino, el viento, la marea enfrascados en riquezas inarmónicas/ buenas artes / retornos del viajo samovar / el té rodeado de su perfección. En el niño que se tapó hay compasiones de la falta / ascuas de oro / desastres del padre y de la madre. Quiere meterse en el amor para saber sus pactos / cuerpos que reproducen al de enfrente en la inocencia libre. Trepar sus montes / liras siniestras a la vista. 

Juan Gelman Hoy (2014)

diumenge, 8 de novembre del 2015

DENOMINACIÓN DE ORIGEN: EXTRANJERO





La patria es estar lejos de la patria:
una nostalgia de la infancia en noches
en que te sientes viejo, una nostalgia
que sube a tu garganta como el agrio
sabor del vino en las resacas duras.

La patria es un estado: pero de ánimo.
Un viejo invernadero de pasiones.
La patria es la familia: ese lugar
en el que dan paella los domingos.

Una patria es la lengua en la que sueñas.
Y el patio del colegio donde un día
bajo una lámina de cielo oscuro
decidiste escapar por vez primera.

Mi patria está en el cuerpo de Patricia:
mi himno es su gemido, mi bandera
su desnudez de doce de la noche
a ocho de la mañana. Tras la ducha
mi patria va al trabajo, yo me exilio.

Juan Bonilla Hecho en falta (2014)

divendres, 6 de novembre del 2015

MORTS D'ESTAR PER CASA





 Als amics perduts pel camí.

Com estàs, estimada Maria?
Recordes el desenfré dels balls
de Cap d’Any, la felicitat
que ens atorgava la música
dels tocadiscos, la inesgotable
beguda de la joventut?
No sabria com explicar-te,
sincerament, sense retòrica,
el fil esquifit que separa
la nostra misèria, tant se val
si tu ets soterrada i conspires
darrere les roses vives però
estèrils que et cobreixen
el nínxol, o si jo sospire
les pietoses i minses paraules
del poeta. Tant se val,
estimada, l’única certesa
és haver passat per esta
urbanització amb jardí
de gespa i piscina,
amb pisos com taüts
i un vigilant a l’entrada.
Haver passat, dic, i tallar
amb les mans artesanes
de l’indigent el marbre
de la teua memòria inútil.
I què és més cert, estimada,
les paraules marginals
del cantor de mites o
la putrefacció definitiva,
la festa orgànica dels cucs
en estat dionisíac?

Com estàs, Hèctor?
Has vist com aquell regne
fou un invent de la història,
com els soldats destrossats
per l’engany no han pogut
sobreviure a les faules?
Recorde el teu somriure,
mala bèstia, com vas fer
del suïcidi un macabre
espectacle hedonista
per a gaudir d’alguns,
aquells als quals alimentaves
impúdicament amb cianur
fresc del camp, esclaus
del poder del verí.
I ha valgut la pena,
mala bèstia, no tornar
a trobar-me amb aquell
aspecte teu brut
però cordial i únic?
El cas és que morires
a l’església com un fidel
qualsevol, res original,
mala bèstia, el soterrar
fou ben simple, res nou
sobre l’horitzó místic.

Com va, Helena?
Com estàs, estimada?
Què s’ha fet del fluor
amb què et matares?
Pagà la pena?
Ací els teus fills
et reclamen, Troia
està en ruïnes
i els patiments són
grans per als menuts.
I encara voldràs
que el poeta revife
entre els enderrocs
de la ciutat i cante
les antigues llegendes
que et donaven sentit
a les coses, aquell món
mistificat de la religió.
Voldràs ascendir
a l’últim pis de l’edifici,
aspirar-te el fluor
i tornar a volar
damunt les ombres
d’una quotidianeïtat
que no suportaves.
Ací els teus fills
et reclamen la tendresa
robada pels déus.

Antoni Gómez El cant de l'heretge (2002)