La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 31 de març del 2012

Ego te absolvo.


Ego te absolvo

De vegades és necessari el perdó.
Tots els petons no pegats, la inclemència.
El rellotge es fon. L'escorxador obert de bat a bat.
Sovint pedregava.

La terra serà teua si no menges d'aquest arbre.

Les parpelles pegades, un desdejuni marcial.
Les estances plenes de culpa, vaxenilles i radiadors.
El llatí se'm donava bé; no tot era silenci.

Ta mare, aquella dona, prostituta de somnis.
A la placeta feien exorcismes, actes de fe,
ho presenciares tot.

Les tardes immòbils, l'hora nona...
tot allò que no volia.

Grans quantitats d'or, la claueta.
Besaràs les seues mans, el seu peu nu.
El sol es ponia, la bellesa de l'ocàs, els improperis.
La tardor.

Carles.A.2011

divendres, 30 de març del 2012

Tot l'enyor de demà.




Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.

I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
matineres
qui travesseen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
quje dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:

Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat - Papasseit. L'irradiador del port les gavines. 1921


diumenge, 25 de març del 2012

Una taca d'oli a la mànega



Una taca d'oli a la mànega,
preservàrem la llum
que rajava dels teus muscles.

Baròmetre de pors
la lletuga a taula.
Un abecedari de formigues,
llet en pols, formatge,
la forma de la teua sabata.

L'equinocci dels teus pits;
taüts oberts,
magdalenes cassolanes.

Una pissarra de neules,
els teus malucs menjívols.

Una creu de brosses,
amagatalls obcens,
la cadena del vàter.

Escatologia i creences,
la devesa del Saler,
March i els falcons.

Arribaves d'hora,
empolainada,
atractiva en
els teus defectes,
presta a l'amor
d'amagat.

Neva als teus turmells,
la migdiada plegats,
la pallissa panteixava.

Els ulls clucs,
el flaire de lluny.
Carrers empedrats,
bicicletes rovellades.

La teua nuesa,
una orgia amorosida.
Et vaig esgarrar les bragues,
a bacs i redolons.

Folls de la joia de viure,
amants en la foscor.

Carles.A. 2012

divendres, 23 de març del 2012

Gacela del amor imprevisto.



Nadie comprendía el perfume
de la oscura magnolia de tu vientre.
Nadie sabía que martirizabas
un colibrí de amor entre los dientes.

Mil caballitos persas se dormían
en la plaza con luna de tu frente,
mientras que yo enlazaba cuatro noches
tu cintura, enemiga de la nieve.

Entre yeso y jazmines, tu mirada
era un pálido ramo de simientes.
Yo busqué, para darte, por mi pecho
las letras del marfil que dicen <<  siempre.

Siempre, siempre >> : jardin de mi agonía,
tu cuerpo fugitivo para siempre,
la sangre de tus venas en mi boca,
tu boca ya sin luz para mi muerte.

Federico García Lorca. Diván de Tamarit. (1936)

dijous, 22 de març del 2012

Español a machamartillo:




Español a machamartillo:
el anatema en el bolsillo.
De pronto defiende su fe
con la pistola o con el pie.
Chispea a veces, sin embargo,
a la luz de su sol amargo.
En torno siempre de una noria,
se queda al margen de la Historia.
Español a machamartillo:
los zapatos con mucho brillo.

 Jorge Guillén. Guirnalda civil. 1970

dilluns, 19 de març del 2012

Intelijencia...




¡Inteligencia, dame
el nombre exacto de las cosas!
… Que mi palabra sea
la cosa misma,
creada por mi alma nuevamente.
Que por mí vayan todos
los que no las conocen, a las cosas;
que por mí vayan todos
los que ya las olvidan, a las cosas;
que por mí vayan todos 

 los mismos que las aman, a las cosas…
¡Inteligencia, dame
el nombre exacto, y tuyo,
y suyo, y mío, de las cosas!


Juan Ramón Jiménez. Eternidades. 1916 -1917

diumenge, 18 de març del 2012

El desvelo ( DIARIO DE LA NOCHE ) 1970 -1971


( Fragmentos)

¡Ooooh! ¡Aaaayyy! En la noche. Todas las noches.
Deseo, quiero tirar todo. Romper todo. Vamos. ¡Valor! Me
Inundan, me acosan los papeles: cartas, catálogos de
exposiciones, revistas, periódicos...Me invaden. Mi cuarto no
Es ya más que el breve espacio de mi cama. Dentro de ella me
Defiendo. Mi barricada. Mi trinchera. Pero me cercan.
Avanzan
Milímetro a milímetro. No puedo más. ¡Afuera! No quiero
Ver más libros, más cartas. ¡Dejadme! Voy a gritar. Y grito. La
noche. Me responden los gatos del tejado. Subid. No sabrían
ayudarme a romper todo. (...)
Oigo la radio, las radios. Desde antes del amanecer. Tengo
Seca la voz. ¿Qué dicen? Sólo se habla de la muerte. ¿Y la
Vida? Sólo de la muerte. Matar. De proyectos de matar. Hay
Que matar. No hay nadie que no quiera matar. Las ondas están
llenas de cuchillos, de disparos, lluvia de bombas, explosiones.
De muerte de más proyectos de muerte. ¡Ah! Llévame de la
mano, tú, mi pequeño Rafael Alberti. Allí abajo está el mar. La
playa, la arena, de cuando no habia cartas, ni periódicos, ni
radio, ni catálogos de exposiciones ni tanta muerte, tanta
velocidad para hablar sólo de la muerte.


Rafael Alberti. Canciones del alto valle del  Aniene. 1967 -1971

dissabte, 17 de març del 2012

Tirallonga de monosíl.labs.




Déu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.

I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.

I un xic de niu.

Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.

I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.

Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.

I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.

I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.

Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.

I un poc de gas.

Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.

Un poc de lloc.

I un poc de joc
-tres reis, dos nous.

I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.

Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.

Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.

I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.

I d’art. I d’or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.

I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang 
i un xic de pols.

Un xic de flam
i un poc de gel.

Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.

I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.

I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.

I un poc de llor.

Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.

Un poc de lluc
i un xic de suc.

I un poc de porc.

I un xic de parc.

Un poc de gust
i un xic de rang.

I a més del meu
un poc del seu 
i un xic del llur.

Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.

I a més, què vull?

Un xic de seny.

I un poc de temps.

I un xic de món.

I un poc de sort.

I un poc de mort.

I un poc de Vós.

Ei, si pot ser.


Pere Quart.


divendres, 16 de març del 2012

El terrat mullat ...




El terrat mullat,
els fils d’estendre.

Pessigolles inèdites,
itineraris abreujats.

Un pomell de roses,
la diversitat de l’amor,
una pluja de llavis.

L’amor ens escollí
un vespre estival.

Caminants sense rumb,
petjada a petjada.

Les hores queien
a la vora del desig.

La xafogor inaudita,
les teues dents blaves;
companyia i servitud,
jurisprudència.

Un autumme daurat,
els teus mugrons dòcils.

La senda del silenci
ens enpenyia
a estimar-nos.

La boca mig oberta,
gratitut i beneitura,
la pell fossilitzada.

No faces la passa,
alena corpresa,
il.luminada
en la teua levetat.

Vacil.lant en l’onatge
del desig,
compungida,
presonera dels teus anhels.

Alta en la teua bellesa,
bella en la teva alçada.

Recordaràs els meus ulls
en cada tanca rovellada
en cada misto descabotat.

Emprén la marxa i no t’atures.

Carles.A. 2012

dijous, 15 de març del 2012

Falles folles.




La porta tancada,
la mirada mig oberta.

Un edredó de coits,
l’escalfor del teu sexe.

Entrebancs i furts,
una amorosida condició.

La teua mà al meu muscle,
la llargària dels mots.

Un aixopluc de preguntes,
la veritat per esbrinar.

Un calçador inèdit,
les teves calces esteses.

Ambició i filantropia,
un paradís d’agulles,
pegar la volta als calcetins.

El teu maluc enraona,
la senda dels teus llavis.

Els presents a taula,
orfe de pare i mare.
El teu cabell esmaperdut.

La tardor arribava d’hora,
els sofàs verges,
el teu entrecuix lluent.

Els lladrucs del gos,
el carrer incendiat.

Sofre i una copeta;
l’atzur als teus ulls.

Monuments ombrívols,
València ol a espígol.

Els quefers quotidians,
els teus dits a 
la meua esquena

Panero s’ha suïcidat,
el meu nebot plora.
el calentador trencat
( un trist pressagi )

La televisió suma odi,
falles folles,
el pont de fusta no hi és.

                         Al carrer,
la gent crida
i crema un llibre.


Carles.A 2012


dimecres, 14 de març del 2012

El gesmil es va marcir.




El gesmil es va marcir
damunt la taula, tristament,
i no teníem res per  substituir-lo.
Vàrem comprar un canari
per que ens alegrara les llargues vesprades.
Palpàvem el tedi de la tarda,
la quietud dels objectes.
Inventàvem paraules que suraren enlaire,
teníem el front suat
( la nuesa de les accions, la cadència )
La brisa no ens arribava,
el sol clavillava els vidres.
Vàrem seure a l'escaló,
per prescindir de la pietat
i alleugerir la culpa.
De vegades recorde les teues mans,
la meua sobre la teua,
els teus dits sobresortien.
Foren els dits que sobrevisqueren al temps,
al pas de la història.

Lligat les espardenyes, anem a fer caragols.

Carles. A. 2011.

dimarts, 13 de març del 2012

Falibles




la Imaginación nos sugiere lo que podría llegar a ser,
pero la Lengua es el campo de batalla
donde se gestan los grandes fracasos.
así el Deseo se vuelve raza oprimida
por la Incomunicación y el Tedio de tener que traducir
órdenes sin conocer la jerarquía de quien me gobierna.

la Soberanía, ya lo ven, está siendo puesta en entredicho,
pero es posible que de la Anarquía surja una Fe
                                                ( inquebrantable
en aquello que me salva.

el Caos abre su Ojo al Mundo.
sé que, si el Instinto falla,
la Razón no me hará sobrevivir.


Adrián Nicolás Penela. Vida súbita. 2011

dilluns, 12 de març del 2012

A un poeta muerto.


Vicente Aleixandre, Luís Cernuda, Federico García Lorca.


Así como en la roca nunca vemos
La clara flor abrirse,
Entre un pueblo hosco y duro
No brilla hermosamente
El fresco y alto ornato de la vida.
Por esto te mataron, porque eras
Verdor en nuestra tierra árida
Y azul en nuestro oscuro aire.

Leve es la parte de la vida
Que como dioses rescatan los poetas.
El odio y destrucción perduran siempre
Sordamente en la entraña
Toda hiel sempiterna del español terrible,
Que acecha lo cimero
Con su piedra en la mano.

Triste sino nacer
Con algún don ilustre
Aquí, donde los hombres
En su miseria sólo saben
El insulto, la mofa, el recelo profundo
Ante aquel que ilumina las palabras opacas
Por el oculto fuego originario.

La sal de nuestro mundo eras,
Vivo estabas como un rayo de sol,
Y ya es tan sólo tu recuerdo
Quien yerra y pasa, acariciando
El muro de los cuerpos
Con el dejo de las adormideras
Que nuestros predecesores ingirieron
A orillas del olvido.

Si tu ángel acude a la memoria,
Sombras son estos hombres
Que aún palpitan tras las malezas de la tierra;
La muerte se diría
Más viva que la vida
Porque tú estás con ella,
Pasado el arco de tu vasto imperio,
Poblándola de pájaros y hojas
Con tu gracia y tu juventud incomparables.

Aquí la primavera luce ahora.
Mira los radiantes mancebos
Que vivo tanto amaste
Efímeros pasar junto al fulgor del mar.
Desnudos cuerpos bellos que se llevan
Tras de sí los deseos
Con su exquisita forma, y sólo encierran
Amargo zumo, que no alberga su espíritu
Un destello de amor ni de alto pensamiento.

Igual todo prosigue,
Como entonces, tan mágico,
Que parece imposible
La sombra en que has caído.
Mas un inmenso afán oculto advierte
Que su ignoto aguijón tan sólo puede
Aplacarse en nosotros con la muerte,
Como el afán del agua,
A quien no basta esculpirse en las olas,
Sino perderse anónima
En los limbos del mar.

Pero antes no sabías
La realidad más honda de este mundo:
El odio, el triste odio de los hombres,
Que en ti señalar quiso
Por el acero horrible su victoria,
Con tu angustia postrera
Bajo la luz tranquila de Granada,
Distante entre cipreses y laureles,
Y entre tus propias gentes
Y por las mismas manos
Que un día servilmente te halagaran.

Para el poeta la muerte es la victoria;
Un viento demoníaco le impulsa por la vida,
Y si una fuerza ciega
Sin comprensión de amor
Transforma por un crimen
A ti, cantor, en héroe,
Contempla en cambio, hermano,
Cómo entre la tristeza y el desdén
Un poder más magnánimo permite a tus amigos
En un rincón pudrirse libremente.

Tenga tu sombra paz,
Busque otros valles,
Un río donde del viento
Se lleve los sonidos entre juncos
Y lirios y el encanto
Tan viejo de las aguas elocuentes,
En donde el eco como la gloria humana ruede,
Como ella de remoto,
Ajeno como ella y tan estéril.

Halle tu gran afán enajenado
El puro amor de un dios adolescente
Entre el verdor de las rosas eternas;
Porque este ansia divina, perdida aquí en la tierra,
Tras de tanto dolor y dejamiento,
Con su propia grandeza nos advierte
De alguna mente creadora inmensa,
Que concibe al poeta cual lengua de su gloria
Y luego le consuela a través de la muerte.

Luís Cernuda. 


dissabte, 10 de març del 2012

A sus venas.




Estos cauces que ves amoratados
y de amarillo cieno consumidos,
eran la flor azul de los sentidos,
que hoy descubre sus pétalos ajados.

Besos verdes de aguja en todos lados
hiere la trabazón de los tejidos
y denuncia los brazos resentidos,
la enigmática piel de los drogados.

Las que llevaban vida y alimento
son tibias cobras de veneno suave,
blanco caballo con la sien de nieve.

Trotando corazón y pensamiento,
que por las aguas de la sangre vierte
con ràpido caudal, la lenta muerte.


Fernando Merlo. Escatófago. 1983.


divendres, 9 de març del 2012

Un burro explosivo para Franco.




Tú todavía, general botijo,
caudillo cantimplora sin pitorro,
liliputiense, hijo
de zorra cabezorra y cabezorro.

Di, Francisco, ¿hasta cuándo,
con tus bordados camisones nuevos,
de cara al son y caraculeando,
nos tocarás la yema de los huevos?

Contempla, rebozado cochifrito,
la desgraciada Italia de Benito,
la Alemania de Adolfo destrozada.
Pero siendo tan chico de estatura
para contemplar nada,
sube a admirarlas, paticuesco enano,
desde la interminable sepultura
de tanta España muerta por tu mano.

¿Qué ves? Verde te veo,
no de aquel bello azul, azul de Prusia,
que la Falange (luego Falangeta
cuando se le encogió y heló el respiro
traseramente en Rusia)
viera desvanecerse en la puñeta.

¿Duermes tranquilo, Franco?
Cómo son al sentarte tus mañanas,
si atacado de espaldas y de flanco
por tus erectas guardas africanas
velas sin vela, ¡oh Canco, Canco, Canco!

Arriba ya, paneque! baila, andorga;
peonza que al final democratizas;
baila, culo hecha trizas,
baila, Generalismo pandorga,
sieso manido, sieso
patibulario, tieso y patitieso!

Muerto estás ya, Paquita la Católica,
Isabel del Ferrol y de Castilla.
Tu España carajólica
te despide: ¡Presente!,
mientras en los luceros, amarilla,
sube tu gloria de mojón caliente.

Rafel Alberti. El poeta en la calle. 1931- 1940.

dijous, 8 de març del 2012

Si el hombre pudiera decir lo que ama.



Si el hombre pudiera decir lo que ama,
si el hombre pudiera levantar su amor por el cielo
como una nube en la luz;
si como muros que se derrumban,
para saludar la verdad erguida en medio,
pudiera derrumbar su cuerpo,
dejando sólo la verdad de su amor,
la verdad de sí mismo,
que no se llama gloria, fortuna o ambición,
sino amor o deseo,
yo sería aquel que imaginaba;
aquel que con su lengua, sus ojos y sus manos
proclama ante los hombres la verdad ignorada,
la verdad de su amor verdadero.

Libertad no conozco sino la libertad de estar preso en alguien
cuyo nombre no puedo oír sin escalofrío;
alguien por quien me olvido de esta existencia mezquina
por quien el día y la noche son para mí lo que quiera,
y mi cuerpo y espíritu flotan en su cuerpo y espíritu
como leños perdidos que el mar anega o levanta
libremente, con la libertad del amor,
la única libertad que me exalta,
la única libertad por que muero.

Tú justificas mi existencia:
si no te conozco, no he vivido;
si muero sin conocerte, no muero, porque no he vivido.


Luís Cernuda. La realidad y el deseo. 1936


dilluns, 5 de març del 2012

¿ Son todos felices ?



El honor de vivir con honor gloriosamente,
El patriotismo hacia la patria sin nombre,
El sacrificio, el deber de labios amarillos,
No valen un hierro devorando
Poco a poco algún cuerpo triste a causa de ellos mismos.

Abajo pues la virtud, el orden, la miseria;
Abajo todo, todo, excepto la derrota,
Derrota hasta los dientes, hasta ese espacio helado
De una cabeza abierta en dos a través de soledades,
Sabiendo nada más que vivir es estar a solas con la muerte.

Ni siquiera esperar ese pájaro con brazos de mujer,
Con voz de hombre, oscurecida deliciosamente,
Porque un pájaro, aunque sea enamorado,
No merece aguardarle, como cualquier monarca
Aguarda que las torres maduren hasta frutos podridos.

Gritemos sólo,
Gritemos a un ala enteramente,
Para hundir tantos cielos,
Tocando entonces soledades con mano disecada.

Luís Cernuda. Un río un amor. 1929 ? 1931 ?




diumenge, 4 de març del 2012

Una ploma als teus llavis...




Un ploma als teus llavis,
el silenci no és una opció.

Recorde cada mot llençat
l'embriaguesa dels meus sentits.
Ebri de paraules d'escuma
el fervor em rondinava.

Ho recorde amb precisió.
La mà als meus llavis,
el sabor de la saliva.

Pedra sobre pedra,
embriac de danses mil.lenàries,
els teus cabells al meu nas.

Primavera d'hivern
primavera d'estiu.

Les tardes plegats,
la tendra companyonia.
Cada bocí de tu,
l'absència adolorida.

Quequejant el teu nom,
els teus turmells brillen;
els meus dits al teu clatell,
argamassa moldejable.

Els meus ulls no t'abasten,
les nits fredes,
l'estufa a gas.

Una poma a la taula,
el dejuni,
el teu calor.

L'hivern no existeix.
Tu i jo sols
a aquella nit remota.


Carles.A. 2012.

dissabte, 3 de març del 2012

Ja s'esgota la nit...




Quisiera saber por qué esta muerte
Al verte, adolescenre rumoroso

Luís Cernuda

 
Ja s'esgota la nit
Entre espasmes i esglais
De la carn al roig viu,
Mentre t'òmplic el cos
De saliva com mel.
I els verins nocturnals
Ens esclafen la sang,
Mentre em mulles amb foc
De suor pubescent,
Entre ofecs i abraçades.
Són el semen vital
Que bevem damunt l'herba;
Són les flors d'un desig
Que ens retorna al crepuscle.
I amb l'aurora ens arriba
El silenci amb la llum,
Tots voltats de saliva,
Cendra, sang i suor.

Josep Ribera i Condomina. Alba lasciva. 1994

divendres, 2 de març del 2012

M'he fet a la tenor de la foscúria...



M'he fet a la tenor de la foscúria.
Ací l'esclat no cou, no llagrimege
de tant de caire fer, llum esmolada:
orbat al món, m'atenc a l'harmonia.

I encara que no hi veig, les coses sonen
tan pures, tan perfectes, tan origen,
tan d'altre to, tan vera compostura,
que és prou l'escoltament per a citar-les:

violoncel, celeste, címbals, cèmbals,
timbal, saltiri, sacabrutx, violes
d'amor, de gamba, corn anglès i trompa.

Faig nou el nom d'ací de cada cosa.
Ací descansa cor de plant i joia.
Abast ací, d'oïda, les esferes.

Antoni Ferrer. Partitura laberint. 1983