La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 20 de juny del 2014

Beceroles



A Alberto Moya Lledó
i Encarna Ribes Alventosa,
el meus avis materns.


T’he vist venir com un fenèvol encés en la distància,
com una urna de guanys i maragdes a la gola.
No t’he pogut cridar a la darrera bugada,
a una boca de navalles i la vida que s’escurça,
com una llanda de pètals i el pes de cada vespra,
com una turba de cotó i el plugim de l’escarola.
Com una dretura de palla i síndria,
com un bevedor curull de veritats.
Com les dones desimboltes i una beta d’esperança,
com la mà de la certesa i una dalla de bondat.
Una maduixa de pins i garrofers,
una cabriola de sutja i navelina.
Una llar de cossos llaurats en la penúria,
un calfred de biberons i paraules a la nuca.

Carles Alòs

divendres, 6 de juny del 2014

Cabell d'acàcies


He trobat el teu cos al bel mig de la mar,
com un cabell d’acàcies i solcs a la mirada.
He pres la teua mà com una corpa esquerpa i sang a l’entrecuix.
Ja no sé què dir a les galeres nevades, als sols de mica,
a la teua dretura de dacsa i de cotó.
Com un ocell daurat i píndoles d’estima,
com un tungsté aigualit i el cel desgavellat.
Com una corruixa de nàvel i satsuma,
com els polls destrellatats i espelmes de cartró.
Com un caquier d’on no raja verí,
com el sagí dels cossos de tòfones de vidre.
Com un toll de sutja i aram
i el vespre que s’escola pel teu ventre de mistos.

Carles Alòs