Esberla

 

Els milers de petits bocins

en què el vidre d'aquest agost s'ha acabat

convertint em diuen, net i clar, que hi ha dies

que mereixen ser respirats a fons,

que hi ha taules on las fusta es veu amenaçada

per la presència dels corcs o, si de cas,

que el sargit de la roba és quasi

sempre provisional. Com si, fetes malbé,

les coses em poguessen advertir encara

del perill de caminar amb els peus

nus o de portar, ocasionalment,

el desig entreteixit al gruix de la mà.

Joan -Elies Adell La degradació dels objectes Proa 2004

POTSER

Sovint només és el potser

allò que importa. Potser el so

d'una veu neutra que et sap

incapaç de reconèixer

o el simple to d'una cançó

que et resulta ja insignificant. 

Potser deixar encès el llum

i projectar les ombres

del teu cos nu mentre

es multipliquen en l'entrefosc.

Potser assumir simplement

la banalitat de les coses

mentre fas veure que es tracta

d'una olor difusa

que s'instal·la de tard en tard

en les terrasses de superfície llisa.

Joan - Elies Adell Pitarch "Encara una olor" Bromera 2002

Com si fos primavera

Despullats, sense res a amagar-nos.
Amb la llum encesa, els nostres cossos
a penes dibuixen cap ombra,
com si fos primavera, i la primavera
projectés una llum torçada.
Allargo la mà i la passo pel teu coll.
Sé que t’agrada. L’obscuritat hi espera,
fora. No l’hem deixada entrar encara.
Ens abracem i et poso la galta sobre la meua.
La tens molt calenta. Et beso l’orella.
No tanques els ulls. Els miro.
Hi veig reflectida la teua cara,
com si el paisatge fos incomplet,
i això provoca una vibració canviant
en la mirada que no s’oblida,
perquè allibera matèria de les nostres vides,
que algun dia potser s’extingiran. Somrius.
Es formen unes petites arrugues al voltant
del teu front. Sento com si ens trobéssem
a camp obert, i poguéssem respirar millor.
Em vénen ganes d’embolicar aquests instants
per a guardar-los per sempre més.
Com si em pertoqués inspeccionar-los
i jutjar quin mereix conformar el nostre passat
i quin no. Entro dintre teu, amb ansiosa lentitud.
Fas olor de profunditat, com l’aigua última
de la marea baixa sobre una roca en la mar.
El que necessitem, ja ho veus, mai no són paraules
ni promeses, sinó l’acumulació metòdica de petites realitats.

Joan –Elies Adell. Si no et tinc Pagès editors 2013