La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 11 de gener de 2013

Perdó

A Ana Doménech García



Jo sempre ho vaig saber, Ana,
tot allò que tu no sabies.
Ha arribat el temps,
ha arribat la ventada.
Recordes el pes de les manyagues,
els cossos enroscats?
Sempre ho vaig saber
com qui aprèn les beceroles,
com qui ompli una ampolla.
Com era el teu nom,
aquell que ompli una vida.
Com era la nostra torpesa
que ensopegava amb la doctrina.
Què fou el que ens separà,
el que feu que ens distanciàrem.
Hem arribat a la pàgina blanca,
al rovell inhòspit.
On és la bugada
que arreplegàrem amb les dents?
So easy to love you.
On queden les preguntes,
l’as davall la taula.
On quedes tu
davant la mar,
davant la talaia blanca.
Com era la nostra estima,
els murs opacs de la força.
Com era tot el que ens uní,
allò que ens feu eterns,
cadells jovials,
plançons erectes.
Aquella era la distància,
la pruïja del destí.
Com era allò que em contares
a l’horabaixa esquerpa.
Vull saber de tu,
el fil del pòsit,
l’estructura efímera.
Que avui és sempre
quan ets amb mi.
Que no vull anar-me’n
sense abraçar-te,
sense dir-te qui sóc.
Que encara sóc allí
on no ens moverem.
               
Que no diguí sí
a aquesta diàspora.

Que sóc jo qui et parla

Carles.A 2013


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.