La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 9 de gener de 2013

Misto




Des de la distància albire
els dies que suraren a les dents.
Boca a boca, plançons jovials.
Egolatria i violència,
desficacis indemnes.
On era eixa rauxa
que ens feia eterns,
que ningú ens pogués abastar.
Ha passat el temps,
el silenci imbatut.
Les reixes folles,
la bragueta despassada.
Com olia aquell hivern
del que jamai quedà res.
Les sagrantanes et ploraren
a la vall de la manyaga.
Timoneda ho sapigué tot,
ell ens vinclà.
La congoixa d’esperar-te;
l’ensurt precari.
Aquella claror oscil·lant
que vagarejava entre noltros.
El punt de llança, les onomatopeies.
On era el seny
que ens privà de retrobar-nos.

Les cadires han fet pols,
massa tardors resoltes,
massa gori-goris.
La tanca exhausta,
els fanals encesos.
On eres quan plovia fang
i no podia cridar-te.
On ets quan et trobe al carrer
i no puc anomenar-te.
Era açò el destí?
Destriar les flaires,
bescanviar l’estima.
Ja no raja ni gota
d’allò que sadollà els cors.
Una melangia austera,
pedaços de vidres.

Tot fou allò que vérem
a aquell cafè aigualit.
Perquè res no torna
si tu no vols,
perquè res ets tu
al darrer seient.

Carles.A. 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.