La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 29 de desembre del 2016

CASADA




En el hombro la herida me latía
como un segundo corazón. Si a ella
le dolía también, no me lo dijo.
La puerta se cerró. Por un momento
nos abrazamos, y eso era la vida.
Pero volvió el dolor, volvió la niebla
sobre mis ojos y frente a mis labios.
Y volverían dudas y reproches,
y la herida del hombro, y su marido.


Luis Alberto de Cuenca La caja de plata (1985)

dimarts, 27 de desembre del 2016

la vida, diuen




Sortir de la caverna a espentes,
rebre l’esclat de fora ventre
que se’ns rebela inevitable,
néixer amb vitut, cap cot, mansesa,
la vida, diuen, però a mitges,
emblada als àpats primerencs
que són un préstec, sols un préstec.

Ja al primer sagrament, la llum
instaura déus i els legitima.

Manel Marí no pas jo Editorial Moll (2005)

dijous, 22 de desembre del 2016

ESTIGMES




A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut
dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel ”
Maria Mercè Marçal

Encara n’estic jo més, d’agraït,
de rebel.
                Sóc nét de leprós i gai,
(com ho deien abans no compta)
i fill també d’una mare adoptada.

Tots cinc m’han omplert d’orgull pel puntet
d’irritació a la hipocresía.
Tanmateix, milers d’humans més en tenen,
i tot i escollir el que sóc, m’hagués
agradat poder triar els estigmes.

Josep Micó Conejero Romandràs IanuaEditora (2016)

dimarts, 20 de desembre del 2016

ROSARIO





Yo la quería mucho, pero entonces
amar y destruir sonaban parecido,
como en los más confusos poemas de Aleixandre.
Nos casamos con otros. Tal vez así perdimos
lo mejor de la vida. Quién sabe. Hubo una noche
en que ambos acordamos que pudo ser distinto
el rumbo de esta historia de culpa y cobardía.
Se quitó el pasador de su cabello oscuro
y me lo dio al marchar, y nunca volví a verla.
Murió. No lo he sabido hasta esta tarde misma,
varios años después, en su pequeño pueblo
y frente a la serena desolación del mar.
Ahora intento evocarla, pero se desvanece:
No he encontrado siquiera su pasador de rafia.

Jon Juaristi  Tiempo desapacible (1996)

diumenge, 18 de desembre del 2016