La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 21 d’agost del 2016

diumenge, 14 d’agost del 2016

Diàspora





He cercat el nom a cada marge,
cada marc llindar que m’agombola.
Un esguard de sutja i mica
i ja no puc dir res més.
Una abraçada de marbre
i odore el cabell d’espigues.
Una resposta no donada
i la paraula que ja no val per res.
Una baralla per a un tafur,
de cartes marcades i molta covardia.

Carles Alòs

dimarts, 9 d’agost del 2016

DARRER DIUMENGE A PETRÉS





T’humitege el cos amb saliva aliè al canvi de colors que
s’esdevé en la cambra. Ens gronxem nus en les ales
d’un vaixell rosa al capvespre mentre anem vencent
l’oblit entre boscos i estanys: els muscles, la llengua, les
natges, l’engonal tèbia, els pits de cotó, el pubis marí,
el vermell profund, aquesta mirada que m’enfonsa en el
verd, el coll i l’orella i els mossos per tot, equilibrisme
del tacte. El viatge incandescent per un riu que arrossega
els nostres cercles concèntrics a través del rosa, el
capvespre i el diumenge.  

Manel Rodríguez- Castelló Música del sentit (Tria personal 1978-1999) Brosquil edicions (2002)

diumenge, 7 d’agost del 2016

CAVA




Amb l’efervescència dels llavis
que tenen set. I de l’escuma.
Així bevem l’amor.
Per què duren tan poc
                                               les bambolletes?

Christelle Enguix L’arbre roig Brosquil edicions (2007)  

dijous, 4 d’agost del 2016

L'instant





Ara t’injecta el sol les paraules amb que danses
sobre la platja. Ara esclata el temps amb paraules
mudes com llànties.
Secretes i nues, eriçades i negres, suaus
i crispades làmines que dibuixen el camí vivíssim
on l’espai s’il·lumina
i el poema travessa el vidre d’un instant.

Francesc Rodrigo Navegacions (1991)

dimarts, 2 d’agost del 2016

ÈPOCA





De punta a punta amb Manel Marí

I s’estén pel meu damunt,
com un abric de becar pels sofàs,
el pensament que la meua època
ja és closa, o no hi vingué mai.

Quan les gestes semblen
juvenil mitologia i trona plagues
la panxa,
bromosa sospita quan els ulls
són llums entre la breu
comissura del roig,
quan estic a un punt de creure
en algun paradís de turisme exòtic
o en un déu venjador, i favorable.

Tanmateix un pot de cervesa
ens fa sortejar, humils, el tràngol,
també a qui et xarra
o se’t deixa xarrar;
a la fi, què dir de les èpoques,
només són buides botelles
a la porta del jardí
d’un ritual al qual no ens convidaren.

Eduard Ramírez Trànsits Nord. Brosquil edicions (2005)