La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Motu proprio



Lo jorn ha por de perdre sa claror

 Ausiàs March
He tornat per veure’t
a la llengua de la mar
d’una pau sobtada
de nusos de mentida.
No t’he vist
tenaç en l’arribada
de mares de matí.
No hi ha res
al bell mig de la boca
d’un núvol de cançons.
He arribat
per dir-te que t’estime
on naix la transparència.
Baldufa que contemple
al centre dels ulls.
Una vidriola
de llum i de cireres
de nous aparellades.
Solia dir-se així
el vincle que ens unia
que es pon en la bugada
de cebes ben llaurades.
T’he vist a la darrera vena
de pau turmentada
per ràfegues de tu.
Un escup de gel
i vidres punxeguts
i sil·labes de marbre
que creixen al forment.
Una travessia
de mobles que ens observem
en una pau de pell
que sura en la tenebra
de neules de maduixa
que creixen al teu cos.

Carles Alòs


diumenge, 27 d’octubre del 2013

Dansa arcana


He creuat els oceans
de la teua nuesa,
on Patrocle plora
arraulit a la mà.
He desfet la madeixa
de punts suspensius
on no queda ningú
que em mire en la distància.
He abraçat el cos
de serps llenegadisses
i pedres d’amiant.
La vora és lluny
d’un cercle de bruixes,
de merles arbitràries.
Ningú a la vora
de pomes i cireres,
de carros de combat.
No era una broma,
dalla entravessada
reblerta a vessar.
He vist el sol
ferir la teua nuca
de cera i ambrosia.
Un udol del temps,
frontissa escadussera
que torna per jamés.
Una travessia
de neu a la butxaca,
de borles de quitrà.

Carles Alòs


dijous, 24 d’octubre del 2013

Atzur


He rebut la darrera mirada,
la que queda per sempre.
He resolt mirar-te
a un cel de pell mullada.
T’he vist, a la darrera cantonada
com un àngel difunt
que plora més enllà.
No he tornat per besar-te
per arraulir-me a la boca
d’ocells d’un riu de sang.
He sigut jo,
cabró inconfessable,
dalla esmicolada
a un conjur del temps.
No hi ha cap raó
per besar-te el cabell,
ja mai inesborrable.
M’he posat còmode
al fil d’una navalla
d’espelmes de Bugia.
No queda ningú
al cos insaciable
de noms de marbre.
T’he vist per darrer cop
a un cel de clemenules
i marges de viandes.
No era una acudit,
pedra que llenega
en la vora de la vida.
Un eixam furiós
de nits i de travesses,
de síl·labes de fusta.
Torne a mi, a poc a poc
com un Patrocle ebri
de nits i de nevades,
saliva que em recorre
al mar de la nuesa.
Trista fou l’espera
per rebre’t homenatge,
trist és el record
de nits sense sabates

Carles Alòs

dimecres, 23 d’octubre del 2013

Fil


He vist la mà que llepava el muscle. He acomplert l’avinentesa. Un gra de sorra, una desraó. No bufa el llebeig més enllà de la sina on romaníem riallers. La nit està cenyint-se a la boca, com un taulell del cos que et diu que jo t’estime.

No queda aigua a l’abeurador, he cosit el vent amb fil del desig, l’aurora t’abraça com una melangia llunyana que no té veu al teu clatell. Idomeneu em mira en l’aspra tornada a casa. No era una collita escadussera, ponent enutjat d’un retall de mi. Mire el peiró, tinc fred a les aixelles d’una terra groga.

No diré res més, només una nevada de píndoles de mar


Carles Alòs

dijous, 17 d’octubre del 2013

Nom


He vist el nom
d’una antiga pell blava.
He resseguit la línia
de les corfes de cacaus.
No hi ha ningú a la vora
d’un vespre de navalles,
he perdut el seny
de borles de carícies.
No queda ningú
a la darrera parada,
a la darrera paraula
niuada a la boca.
He sentit l’alenada
postrema del cos,
un gemec enterc
de neu a les costelles.
No queda ningú
voltant la meua galta
de serps i de ditades.
No era una daga,
ceba que no plora
a la rodalia del cos.
Un pom de manotades
i veus aparellades,
una consonància
de rodes sense eix.

Carles Alòs

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Monstres


He vist el nom
a una llengua de farina
que s’escola pel cos.
He perdut el seny
de nits de complaença.
No necessite més
per bastir un pensament,
dalla que no balla
o una malfiança.
T’he tret del cor,
d’una vela verda
que sura en la tempesta.
No tinc raó
al darrer vagó
de foc i tela flonja
que torna al cabell.
M’he llavat la mà
amb font d’un mar de boques
que besen sens mesura.
No he aprés res
a la darrera vora
d’un cel de marges.
No tanques fort
aquella vespra
d’aniversari
i de comiats.
T’he vist a tu
en la melangia
d’una drecera
d’un dolç forment.
Seré un cabdill
de fulles seques
i de maragdes
d’un tendre oblit.

Carles Alòs

divendres, 11 d’octubre del 2013

Nuesa


He vist l’esguard
d’una vida anterior.
Ningú com tu
quan no caus en la trampa.
He resolt moure els peons
d’un tendre oblit
de boques soltes.
He pres el pols
a la meua nuesa,
a un pom de mar
i fred al cos.
No ho he sabut
més enllà dels llavis,
d’una molada de té
i foc en la façana.
No sóc jo la rama ferma,
la creu de terme
d’un trist oblit.
Dolia ser fort
en la nuca que no balla
i badalla en la mà.
Tot era una por
de maduixes de neu,
del cos que s’ho calla.
No hi ha sol
al clatell dels vells
que anhelen somriure
al jovent tèrmic.
Dis-me on sóc
en la llarga nit
de ciris de veu.

Una vela que no calla,
un clau, un formiguer,
forquilla que no brilla
si no em dónes el pa.

Carles Alòs

Paraules en silenci dimarts, dihuit de juny de 2013. Bacs de vidre



Us deixe l'enllaç del paraules en silenci del dihuit de juny de 2013, programa radiofònic dirigit per Manel Arcos. A aquesta edició poguérem gaudir de la música de Nèstor Mont i es recitaren alguns poemes del meu llibre Bacs de vidre.

http://paraules-en-silenci.blogspot.com.es/2013/10/programa-32-dimarts-18-de-juny-de-2013.html





dimecres, 9 d’octubre del 2013

Pont


Ningú al carrer, havíem creuat el pont d’Alzira sobre el Xúquer. Un bocí de pa, les viandes escollides, la carmanyola, el formatge.

Els nens dormien, el Carrer Major a curmull de gent. La voravia estreta, les lleganyes als ulls. Havia arribat la tardor, amb tot el que això implica. Les dones cosien per altri, aviat arribaria tots sants. Les cadires al carrer, un Xúquer mil·lenari. La corba de la teua boca, cada dejú ordinari.

El carrer d’Alzira, el cementeri. Una vida que rajava del cos. Els seminaristes tornaven al poble, la pallissa reblerta d’útils, les comandes. Una vida apaivagada, un èxtasi de neules. La són, el sopor, les marraixes mig plenes, la Garrofera, l’autumne als teus ulls.

Carles Alòs

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Preu


He vist retrocedir
les boques de gel.
No hi ha ningú a la vora
d’un deute de serps.
He tret els papers ufans
d’una vida eixerida
amb una nafra al front.
No queda ningú a la vorera
a un cel d’argent quallat.
He dit la darrera paraula
a un vagó de tercera
que sura sobre la sorra.
Ja no bufa el vent
al teu bust de maragdes,
a la primera joia
de dies de pissarra.
No hi ha aigua
a l’abeurador
de fruites marcides
i perols de sang.
He oblidat quadrar-me
al darrer cos
nuu en la nit.
No queda són
al martell pelat
d’arraps de tu
en la drecera.
He estovat el plany
a aquella platja
de menestrals.
No sé cedir
a la dretura
d’un vell comiat
de fulles seques.
No sóc ufà
en la tornada
a aquell recer
de margalides.

Carles Alòs

dijous, 3 d’octubre del 2013

Oreig



He vist els murs
d’una tristesa antiga,
que sura més enllà
de la teua boca.
He trencat el cos
de pedres de cotó
que hi ha al redós.
No us vull veure
en aquesta història
de síl·labes de marbre
teixides per vosaltres.
No hi ha ningú a la vora
de la funesta arrogància
del vostre cor.
Sou perxes de mentida
que no us aguanten.
No queda ningú
a la cadira escollida
que fou el meu tro,
casa foradada
on habitaves tu.
Ja no bufa el vent
de cartes marcades,
d’un terrible atzur.
He penjat la són
a un gronxador
de merles sense cap.
No hi ha llum
a la darrera eixida
d’una maldat
de terra que no crida.
He bufat el ciri
de la nit morta,
les teues arracades.
Cos que ja no torna
a un cor que es desgavella.

Carles Alòs