La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 29 de setembre del 2012

Records d'una estima llunyana



Feia fred al carrer la Nau, encara que això mai fou un inconvenient. Havíem assolit la perfecció, érem l’enveja de la classe. Hi ha dies que marquen una vida, hi ha dietaris equànims, cul-de-sacs amorosits. La teua jaqueta de pell, un arrap ordinari. No, encara no ho he oblidat.

Els tramvies circulaven pausats, vaig deixar d’anar al poble. La baula de la catedral, els apòstols decapitats. Ausiàs March passejant pel carrer cavallers, el carrer de dalt, el carrer de baix. L’estàtua del palleter ens mirava desconcertada. Estudiàvem, August de Prima Porta, els presocràtics, Pitàgores i la metempsicosi. Els dacsars oscil·lants, la creu de terme, els taulells de Manises. El Laocont ens agradava als dos, ja saps, eixe expressionisme tan nostre.

El ravalet ens esperava plaent, els fils d’estendre, la congoixa. Un valor afegit, el desficaci. L’església dels Sants Joans, la plaça del tossal, tot era nostre. Cosíem la roba, esteníem la bugada. El dia de reis més feliç de ma vida. Tots ens envejaven, la flaire del teu cabell, el teu encís lunar, la teua esquena sagitària. No necessitava res més, res més que cloure els ulls,

i esperar-te.


Carles.A. 2012

divendres, 28 de setembre del 2012

Fragment autumnal


He resolt equacions contigües al teu sexe. Caminar és un deport escadusser. Fletxes teixides amb fil, al rebost hi ha ulls que no parlen. Un paper que cabia al meu seny; capaltard es pondrà la joia. Aprendre implica evolució.

És aspra la teua absència, hi ha mans que no pertoquen, poals de fang, pàmpols extesos. He escrit mirades de gaubança, guanyaré el dèbit il·lusori. Branques de vellut planyívol. Els jovençans estan arribant, aquell riu que no vaig besar. Somnie el pes dels nísprols, Helena estén la bugada. Infortuni i escapisme. Cecs trepitgen raïm que vessen als teus muscles. Et bese l’engonal, l’horabaixa està encenent-se. Sóc més aviat llépol, com l’aldarull que exama el teu sexe. Aviat colliré el pes de la solitud, un marc llindar, un melic mengívol. He perdut la pau que surava al vespre, és migjorn, no queda xarop. Sols tinc l’altura certa, la ciència exacta de saber qui sóc.

Crec en mi, pense en tu.

Carles.A. 2012



dijous, 27 de setembre del 2012

Higiene


No hauries d'oir el que dic, hi ha camins que no porten enlloc, no sóc l’únic que t’estima. Tapa’t els ulls, el llavador està vessant-se, rent que exama pau, la franquesa no escau.

Pedres que olen a rius, un refredat no és una conspiració. Al bell mig de la mar hi ha una xarxa, he confós el temps, Bizanci és una quimera flamígera. El gra creix quan parles. He vist l’ombra del teu instint, no parles alt, no gemegues. Tard o d’hora la corda s’havia de rompre. Cossos que rondinen l’orfandat. Un ullal de besos. Palas es senya. Parpelles enfrontades. El cabdal dels teus dits. Sabràs que he visitat l’Estígie quan plore paraules de sal. No és un edicte, no és un queixal corcat. La congoixa fa una becaïna PER ASSABORIR FEL. No em digues això. La raó enyora boques, taps d’estima. Sols t’ho xiuxiuege perquè no ho oblides. Fins i tot plou fortuna. Aquesta és una història amagada al coll que ja no dóna per més. 

Aür.

Carles. A 2012