La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 31 de maig del 2018

transformacions







ser espiga de blat madura
i pressentir l’arribada
dolça de la falç

somiar que aviat serem
farina tendra sobre la pedra antiga,
per les mans diàfanes del temps, pastats

el foc primer, de nou, hi perfarà
el miracle.

Chistelle Enguix. Tot el blat Gosall edicions 2016

diumenge, 27 de maig del 2018

Les brases d'un bes,




Les brases d’un bes,
la fortuna d’un home.

A frec de seda
estremir-se resulta
totalment obscé

Allaus de records
han clivellat l’escorça
que la vesarda
havia bastit, molsa
de veta gatamaula.

Josep Vicent Cabrera Estocolm 2017


divendres, 11 de maig del 2018

Dos poemes de Vasko Popa




 
Biblioteca de Belgrado

Nos la quemaron
Los fuegos enemigos de las letras
Para que se nos consuma la memoria

La levantamos de nuevo
Sobre las cenizas clarividentes

Cualquiera tiene acceso libre a ella

El que quiera aprender
A leer de las estrellas
Y de los corazones humanos

Para los fuegos que regresan
Y no se dejan alfabetizar
Su puerta está cerrada

Refugio de los poetas

A la memoria de Veronica Porumbaku,
Tolya Baronky, Milo Petroveanu, Mihai Gafita

Unos poetas viejos amigos
Se reunieron a cenar
En una casa en Bucarest

El terremoto les interrumpió la cena
Y derrumbó la casa hasta los cimientos

El grupo de rescate los busca
Entre los escombros de hormigón vidrio
Carne y harapos

Un joven soldado abre sus brazos
Blancos de cal hasta los codos

Aquí no los encontramos
Ellos están en sus poemas

Vasko Popa El cansancio ajeno Poesía completa Vaso Roto 2012 Traducción de Dubravka Suznjevic



dimarts, 1 de maig del 2018

Oda en cap tipus de metre






Tinc son d’aquest món
en el qual les paraules ocupen els llocs dels objectes
Tinc molta son de tot el que es veu
mentre em torno cec.

Tinc mandra del sol i de la llum
Em pesa el raig que m’il·lumina
a la nit mentre estic despert i no dormo
i oneja la bandera de la foscor

És dolent en la seva essència l’ésser humà
Els ocells esquitxen amb vol l’aire
El temps no passa dins les pedres damunt les quals
el cavall es caga

Per què existim no ho sabem
Per què estem comdemnats a la mort no ho sabem
Demà es farà de dia
També demà es farà de nit

Ningú no em va preguntar si volia nèixer
El meu pare va fer l’amor amb la meva mare
Miro desconcertat el seu amor
i després em converteixo en cavall, en arbre
i encara en una altra cosa del tot diferent.

Nichita Stanescu. Ànima gramatical. Antologia poètica 1960-1984. Selecció i traducció de Lilica Voicu- Brey i Xavier Montoliu Pauli. Pròleg de D. Sam Abrams Lleonard Muntaner 2017