LA VEU

Qui canta, allà, quan tota veu calla? Qui canta
amb aquesta veu sorda i pura un cant tan bell?
Deu ser foravila, a Robinson, en un jardí
cobert de neu? O és aquí, ben a prop,
on algú ni sospitava que s’escoltés?
No ens impacientem per saber-ho
perquè l’invisible ocell sempre precedeix
així el dia. Però restem en silenci,
tan sols. Una veu s’eleva, i gual que un vent de març
porta la seva força als boscos envellits, la veu ens arriba
sense llàgrimes, més aviat somrient enfront de la mort.
Quan es va apagar la nostra llàntia, qui cantava allà?
Ningú no ho sap. Només el cor pot escoltar
Perquè no cerca ni possessió ni victòria.

Philippe Jaccottet L’ignorant Poemes 1952-1956. Lleonard Muntaner Edicions. Traducció d’Antoni Clapés  2016   

XOPS

Aqueixos xops! Quin silenci

tan dens l'absència teua 

obri en llurs branques dormides!

Joan Fuster Poemes inèdits Institució Alfons el Magnànim 2018

OASI

Amor,
cau el sol endins el caliu
del vespre, i no sé què dir-te
si no és aquest somni fet de mort i tenebres:
no hi trobaràs sang, sinó lava,
no sabràs res de mi, sinó de tot allò
que odies: les cases derruïdes, i la tempesta
buidant-se en l'ànima.

Amor, els teus ulls
són vaixells enfonsats
en l'oceà del temps,
i el teu llenguatge
està bastit amb amb les aspres paraules
de l'absència,
però la teua terra,
en el secret de la nit,
un estrany déu
l'ha regat en silenci,
i és neta i pura
l'aigua que davalla
i corre impetuosa:
encara que l'eternitat
fóra una quimera desolada
sempre brollarà
aquell oasi fèrtil
de llunes embogides
on tots els ocells de pas
s'abeuren.

Ramon Guillem La febre dels dies Bromera 2017