La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 23 de setembre de 2018

LA VEU





Qui canta, allà, quan tota veu calla? Qui canta
amb aquesta veu sorda i pura un cant tan bell?
Deu ser foravila, a Robinson, en un jardí
cobert de neu? O és aquí, ben a prop,
on algú ni sospitava que s’escoltés?
No ens impacientem per saber-ho
perquè l’invisible ocell sempre precedeix
així el dia. Però restem en silenci,
tan sols. Una veu s’eleva, i gual que un vent de març
porta la seva força als boscos envellits, la veu ens arriba
sense llàgrimes, més aviat somrient enfront de la mort.
Quan es va apagar la nostra llàntia, qui cantava allà?
Ningú no ho sap. Només el cor pot escoltar
Perquè no cerca ni possessió ni victòria.

Philippe Jaccottet L’ignorant Poemes 1952-1956. Lleonard Muntaner Edicions. Traducció d’Antoni Clapés  2016   



divendres, 21 de setembre de 2018

XOPS





Aqueixos xops! Quin silenci
tan dens l'absència teua 
obri en llurs branques dormides!

Joan Fuster Poemes inèdits Institució Alfons el Magnànim 2018

dimecres, 19 de setembre de 2018

OASI





Amor,
cau el sol endins el caliu
del vespre, i no sé què dir-te
si no és aquest somni fet de mort i tenebres:
no hi trobaràs sang, sinó lava,
no sabràs res de mi, sinó de tot allò
que odies: les cases derruïdes, i la tempesta
buidant-se en l'ànima.

Amor, els teus ulls
són vaixells enfonsats
en l'oceà del temps,
i el teu llenguatge
està bastit amb amb les aspres paraules
de l'absència,
però la teua terra,
en el secret de la nit,
un estrany déu
l'ha regat en silenci,
i és neta i pura
l'aigua que davalla
i corre impetuosa:
encara que l'eternitat
fóra una quimera desolada
sempre brollarà
aquell oasi fèrtil
de llunes embogides
on tots els ocells de pas
s'abeuren.

Ramon Guillem La febre dels dies Bromera 2017


diumenge, 5 d’agost de 2018

Ara







Un nu i uns ulls
Carles Riba

Nua
    es desprèn de l’abraçada
Perquè algun acte quotidià
L’ha reclamada
Passeja davant d’ell la nuesa
I ell la mira ajagut
Disposat a esperar
Sense gens d’impaciència
Que torni al seu costat

Perquè l’amor s’intensifica
Amb aquest momentani allunyament
Que permet descobrir
Uns aspectes insòlits
Del cos nu que ara es mou per l’estança
I el fet de no tenir
Cap ànim d’exhibir-se
Explica l’atractiu
Que exerceceix damunt d’ell
Amb un cert grau d’inconsciència.

Feliu Fermosa. Papallona de l’ombra Pagès editors 2017

diumenge, 8 de juliol de 2018

III





Callem, callem…
assaborim la frágil
durada d’un instant
fascinant que mai
no reviurem

Joana Raspall

Arriba un dia quan allò de
som el que som i el que hem viscut
cobra sentit, guanya un significat especial.
Especial com tu,
com el dia que em vas dur a la platja
i vam veure aquella posta de sol.
Especial com la teua mirada
innocent, tendrá, dolça, intensa,
cada dia distinta i cada dia teua i meua.
Nostra.
Com nostre era el temps
que ens vam apropiar i vam esprémer,
i vam perdre, i van malbaratar.
El temps que ens va separar.

Maria Alemany. Sota la pell nua. Neopàtria 2018