La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 15 d’abril de 2018

NO TENGAS miedo a la ternura,






NO TENGAS miedo a la ternura,
que mi pasión no te sorprenda.
La noche nos ha llenado los ojos con su oscuridad
pero nosotros la usamos para ver la luz.
Somos restos de un alba que no sabe morir.
Por eso, en la penumbra de tu desnudez
no es la resuelta hostilidad de la
mañana quien nos aniquila. ¡Qué
contumaces, qué inquietas
resultan las palabras sobre ti!
Algo entra, de pronto, en lo que escribo
y nos impregna de su impunidad. Expuestos
a que la muerte nos contaminase,
vimos crecer la hierba sobre los cadáveres
de este incruento campo de batalla.
¿Me oyes? No tengas miedo a la ternura.
Húndete en mí, conviertéme
en la otra orilla de tu noche. Fuera
del poema hay un mundo y brilla el sol.

Jenaro Talens Viaje al fin del invierno Visor 1997


dilluns, 9 d’abril de 2018

Una abraçada




Una abraçada
és un braç que uneix
dues as, dues ànimes,
una a cada extrem,
amb l’àncora d’una c trencada

Vera Pàvlova. A banda i banda del petó El gall editor. Traducció al català de Xènia Dyakonova

divendres, 6 d’abril de 2018

CALCOMANIA




Una tarda de primavera
la pantalla li retonava
el reflex de la seva cara

però el mirall era ell

Elm Puig La invenció del sotabosc Bromera 2016

dimarts, 3 d’abril de 2018

Perquè alguna cosa hem perdut...





Perquè alguna cosa hem perdut
perseverem en la recerca del seu Nom.

Perquè cada cop que arribem a port
ja tenim enyorança de l’aigua;
perquè la barca de l’amor
du carena d’anhels i àncora de paraula;
perquè la rosa que mou els seus vents
brolla en saó d’amargura…,
celebrem amb un vas de vi
i amb un glop de músicac
cada descobriment, cada desig,
cada país d’aquest particular viatge.


Albert Gracia Hernàndez El viatge d’allò que és dit Bromera 2002

SERÉ MAR





Les ones em porten la teua rialla de nen enjogassat
i la teua veu d’home que ja no vol plorar.
Em vestiré de sal i d’arena i seré mar,
em submergiré en els teus mots i me’ls beuré:
a glopades, amb ànsia jovenívola;
lentament, amb fruïció d’amant experimentada.
I ballaré aquesta dansa obsessiva
que començà i acaba en tu: platja i horitzó.

Mercè Climent Infinitamant Bromera 2016


dilluns, 2 d’abril de 2018

Amor fati






El crepitar
de unas ramas de olivo
que se queman sin prisa tras la poda,
el ímpetu del pájaro en el cielo,
su timidez en el arbusto, el áspero
zarzal y la humareda
me están pidiendo
una confirmación, su debido registro
entre lo que sucede.
Necesitan
el sí callado que he de darles
para poder hacer en su existencia
un hueco a mi existencia muda.
Comprendo que se trata
-como en el lazo entre la flor y el día-
de un destino recíproco,
de un mutuo ser en lo que es, sin más.
(Ninguna plenitud,
tampoco, aún, ninguna pérdida.)

Acepto estar aquí, y estar mirando
estas cosas sin cifra.
Acepto, juzgo, doy
al aire
el mismo aire
que me sustenta a mí.


Antonio Cabrera Con el aire Visor 2004