La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 25 de setembre de 2016

Fragment de "Les confidències del comte de Buffon" de Martí Domínguez






Aquell any de 1751, La Condamine acabava de publicar els resultats de la seua expedició a l’Amèrica meridional. Havia estat enviat pel rei a l’Equador perquè determinara la longitud del meridià, però després de realizar aquesta missió, amb tota l’exactitud d’un dels més grans científics del segle, s’havia deixat conduir per un dels seus somnis més secrets: descobrir el país de les amazones. Si cada poble desenvolupa la seua estratègia vital, que sempre és la més apta per al seu èxit natural, era possible un poble format exclusivament per dones?, es preguntava el meu amic. Un poble on els homes foren morts , i on regnara la pau i la solidaritat?Ah. quin argument més irresistible per a un filòsof! Perquè, a l’igual que molts altres mites, estenia per cert que les amazones existien. Les amazones asiàtiques, segons la llegenda, constituïen un poble de dones guerreres, establert a les tibes de la mar Negra, que sols toleraven la presencia de mascles per a la procreació, raó per la qual els escites les anomenaven eòrpates, <<matadores d’homes>>. Les amazones cremaven a les filles petites el pit de la dreta perquè, en arribar a l’edat adulta, pogueren disparar l’arc amb més facilitat, d’on segons els erudits deriva el seu nom (mazos en grec és “pit”, per la qual cosa amazona vol dir “sense pit”). Fou l’espanyol Francisco de Orellana, en el segle XVI, qui va reiniciar el mite a Sud-amèrica: la troballa d’unes dones armades que baixaven pel riu, i de les quals el cacic indi que els guiava els va advertir que desconfiaren, fou el que va induir al descobridor espanyol a batejar aquell riu amb el nom d’Amazones.

Martí Domínguez Les confidències del comte de Buffon. 3 i 4 (1997)

diumenge, 21 d’agost de 2016

diumenge, 14 d’agost de 2016

Diàspora





He cercat el nom a cada marge,
cada marc llindar que m’agombola.
Un esguard de sutja i mica
i ja no puc dir res més.
Una abraçada de marbre
i odore el cabell d’espigues.
Una resposta no donada
i la paraula que ja no val per res.
Una baralla per a un tafur,
de cartes marcades i molta covardia.

Carles Alòs

dimarts, 9 d’agost de 2016

DARRER DIUMENGE A PETRÉS





T’humitege el cos amb saliva aliè al canvi de colors que
s’esdevé en la cambra. Ens gronxem nus en les ales
d’un vaixell rosa al capvespre mentre anem vencent
l’oblit entre boscos i estanys: els muscles, la llengua, les
natges, l’engonal tèbia, els pits de cotó, el pubis marí,
el vermell profund, aquesta mirada que m’enfonsa en el
verd, el coll i l’orella i els mossos per tot, equilibrisme
del tacte. El viatge incandescent per un riu que arrossega
els nostres cercles concèntrics a través del rosa, el
capvespre i el diumenge.  

Manel Rodríguez- Castelló Música del sentit (Tria personal 1978-1999) Brosquil edicions (2002)

diumenge, 7 d’agost de 2016

CAVA




Amb l’efervescència dels llavis
que tenen set. I de l’escuma.
Així bevem l’amor.
Per què duren tan poc
                                               les bambolletes?

Christelle Enguix L’arbre roig Brosquil edicions (2007)  

dijous, 4 d’agost de 2016

L'instant





Ara t’injecta el sol les paraules amb que danses
sobre la platja. Ara esclata el temps amb paraules
mudes com llànties.
Secretes i nues, eriçades i negres, suaus
i crispades làmines que dibuixen el camí vivíssim
on l’espai s’il·lumina
i el poema travessa el vidre d’un instant.

Francesc Rodrigo Navegacions (1991)