La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 31 de gener de 2019

PRIMERO DUELE EL AIRE





Primero duele el aire
y un látigo de luz salpica
el rostro de mi infancia.
No he dejado de verlo sonreír
entre los ramos de preguntas.
Tantos pájaros fueron, tanta inútil tristeza,
tantos mapas azules, verdes, rosas,
tanta arena en el viento de las playas
vuelven cuando toco su frente
y se avecinan en la luz de hoy.

Todas están durmiendo para siempre,
durmiendo en un dormido paraje de mis venas
las sombras de ese mundo,
ya criaturas de la muerte y mías.

Ida Vitale Todo de pronto es nada Universidad de Salamanca 2015


diumenge, 27 de gener de 2019

España





No existeix censura:
el que existeix és un Servei D’Informació Bibliogràfica
Per evitar possibles perjudicis econòmics als editors.

No hi ha gent que es mor de gana:
hi ha persones que sofreixen insuficiències tròfiques
degudes a insuficiències alimentàries.

No hi ha lluita de classes:
hi ha tensions socials polaritzades entorn de desiguals
repartiments de la Renda Nacional.

No hi ha oposició episcospal:
no es tracta de treure el bisbe sinó de modificar
les estructures jeràrquiques  que no són conscients
de l’engatjament amb les línies postcolonials.

No hi ha partits polítics:
hi ha articulació de contrastos de parers.

No hi ha puja de preus:
hi ha revisió de tarifes.

No hi ha dret de vaga:
hi ha una manera d’exterioritzar el conflicte directe.

No hi ha epidèmia de còlera:
hi ha brots de diarrea estivals.

No es parla d’amnistia,
Sinó de condemna de sancions.

Etcètera.

Joan Brossa Poemes escollits 1995



dimarts, 22 de gener de 2019

Oda a Pep Guardiola





Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t'alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l'horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l'espinada
s'arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s'inflen
i en sostens l'entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal major
i, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!

Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l'edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d'on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d'un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!
Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t'has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adolescent perpetu de carona barbada!

Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l'heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l'esclat meravellós
dels versos certes de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!

Narcís Comadira L’art de la fuga Edicions 62/Empúries 2002. Dins de Narcís Comadira Poesia 1966-2012


diumenge, 13 de gener de 2019

Cudols de rambla





El cor si no parla, endevina
que cal albirar els hàlits orfes d’esperança,
no per vetllar-hi, sinó per rebel·lar-se.

allà on les nostres mans deixen de ser peixos
allà on esdevenen cudols de rambla
ancorades en el riu de l’oblit

Carles Querol  Les cossinogues  Alupa editorial 2017