Aquell any de 1751, La Condamine acabava de publicar els resultats de la
seua expedició a l’Amèrica meridional. Havia estat enviat pel rei a l’Equador
perquè determinara la longitud del meridià, però després de realizar aquesta
missió, amb tota l’exactitud d’un dels més grans científics del segle, s’havia
deixat conduir per un dels seus somnis més secrets: descobrir el país de les
amazones. Si cada poble desenvolupa la seua estratègia vital, que sempre és la
més apta per al seu èxit natural, era possible un poble format exclusivament
per dones?, es preguntava el meu amic. Un poble on els homes foren morts , i on
regnara la pau i la solidaritat?Ah. quin argument més irresistible per a un filòsof!
Perquè, a l’igual que molts altres mites, estenia per cert que les amazones
existien. Les amazones asiàtiques, segons la llegenda, constituïen un poble de
dones guerreres, establert a les tibes de la mar Negra, que sols toleraven la
presencia de mascles per a la procreació, raó per la qual els escites les
anomenaven eòrpates, <<matadores d’homes>>. Les amazones cremaven a
les filles petites el pit de la dreta perquè, en arribar a l’edat adulta,
pogueren disparar l’arc amb més facilitat, d’on segons els erudits deriva el
seu nom (mazos en
grec és “pit”, per la qual cosa amazona vol dir “sense pit”). Fou l’espanyol
Francisco de Orellana, en el segle XVI, qui va reiniciar el mite a Sud-amèrica:
la troballa d’unes dones armades que baixaven pel riu, i de les quals el cacic
indi que els guiava els va advertir que desconfiaren, fou el que va induir al
descobridor espanyol a batejar aquell riu amb el nom d’Amazones.
Martí Domínguez Les confidències del comte de Buffon. 3 i 4 (1997)
