La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 4 de novembre de 2018

CAIGO SOBRE UNAS MANOS





Cuando no sabía
aún que yo vivía en unas manos,
ellas pasaban sobre mi rostro y mi corazón.

Yo sentía que la noche era dulce
como una leche silenciosa. Y grande.
Mucho más grande que mi vida.
Madre:
era tus manos y la noche juntas.
Por eso aquella oscuridad me amaba.

No lo recuerdo pero está conmigo.
Donde yo existo más, en lo olvidado,
están las manos y la noche.
A veces,
cuando mi cabeza cuelga sobre la tierra
y ya no puedo más y está vacío
el mundo, alguna vez, sube el olvido
aún al corazón.
Y me arrodillo
a respirar sobre tus manos.
Bajo
y tú escondes mi rostro; y soy pequeño;
y tus manos son grandes; y la noche
viene otra vez, viene otra vez.
Descanso
de ser hombre, descanso de ser hombre.

Antonio Gamoneda. Niñez Calambur 2016


diumenge, 14 d’octubre de 2018

El OBSTÁCULO





Reina una luz unánime que iguala
a todo ser, al darle a cada uno
su cantidad exacta de presencia:
aquí la arena tibia, allí la espuma;
más allá el horizonte
(un más allá imposible pero cierto);
a este lado las cañas, verticales,
como trazos sagrados;
y al fondo las colinas, abrasándose
de tanta claridad.


Al principio parece
que este esplendor del día lo confirma:
el que busca secretos no sabe ver las cosas;
nada está oculto; todo se explica en su contorno.


Y, sin embargo, basta
con retornar, aun levemente, a la niebla pura
que son los pensamientos
para que tanta luz desafiante
abdique en la conciencia,
y cuanto era en los ojos bendita precisión
-flor que es flor, rosa suficiente y firme-
adquiera nuevo rostro, una máscara
que lo hace incomprensible pero idéntico,
como un animal doble que segrega
su propia ocultación
y confunde su cuerpo con su cuerpo,
desdibuja los límites, las formas, las razones,
y acaba pareciéndose a sí mismo,
inmaculado y obvio.


Escucho palpitar un corazón sombrío
bajo el radiante obstáculo de su piel clamorosa.


Antonio Cabrera. En la estación perpetua Visor 2000



divendres, 12 d’octubre de 2018

Daurat amic de l'ombra,






Daurat amic de l’ombra,
ran de mar vam trobar la nit.
Entre joncs d’arena i pluja
em regalà un món de guix.
Amb bromera d’estels
i maror d’un temps d’encís
les mans del sol inventaven
l’albada d’un món petit.
Daurat amic de l’ombra,
ran de mar vam trobar la nit.

Anna Montero. Polsim de lluna Victor Orenga, Edicions1983

diumenge, 23 de setembre de 2018

LA VEU





Qui canta, allà, quan tota veu calla? Qui canta
amb aquesta veu sorda i pura un cant tan bell?
Deu ser foravila, a Robinson, en un jardí
cobert de neu? O és aquí, ben a prop,
on algú ni sospitava que s’escoltés?
No ens impacientem per saber-ho
perquè l’invisible ocell sempre precedeix
així el dia. Però restem en silenci,
tan sols. Una veu s’eleva, i gual que un vent de març
porta la seva força als boscos envellits, la veu ens arriba
sense llàgrimes, més aviat somrient enfront de la mort.
Quan es va apagar la nostra llàntia, qui cantava allà?
Ningú no ho sap. Només el cor pot escoltar
Perquè no cerca ni possessió ni victòria.

Philippe Jaccottet L’ignorant Poemes 1952-1956. Lleonard Muntaner Edicions. Traducció d’Antoni Clapés  2016   



divendres, 21 de setembre de 2018

XOPS





Aqueixos xops! Quin silenci
tan dens l'absència teua 
obri en llurs branques dormides!

Joan Fuster Poemes inèdits Institució Alfons el Magnànim 2018

dimecres, 19 de setembre de 2018

OASI





Amor,
cau el sol endins el caliu
del vespre, i no sé què dir-te
si no és aquest somni fet de mort i tenebres:
no hi trobaràs sang, sinó lava,
no sabràs res de mi, sinó de tot allò
que odies: les cases derruïdes, i la tempesta
buidant-se en l'ànima.

Amor, els teus ulls
són vaixells enfonsats
en l'oceà del temps,
i el teu llenguatge
està bastit amb amb les aspres paraules
de l'absència,
però la teua terra,
en el secret de la nit,
un estrany déu
l'ha regat en silenci,
i és neta i pura
l'aigua que davalla
i corre impetuosa:
encara que l'eternitat
fóra una quimera desolada
sempre brollarà
aquell oasi fèrtil
de llunes embogides
on tots els ocells de pas
s'abeuren.

Ramon Guillem La febre dels dies Bromera 2017