A mon pare

A mon pare

La pluja és un pretexte, la tardor arribava ufana.
Ja no hi són les roselles, els prats orfes.
El vent creuava les tenebres, els tocs de campana.
No volies que tocaren a la porta, el corredor ampli. Els forrellats.
Els carrers buits, els pins de la gran via. Les haques, el seu trot.
Ella fou qui et privà de l'infantesa. Els deures a taula, la fúria.
Mitja vida ofegada, les línies rectes, els trists presagis.
Aquells eren els teus amics, fills de bona família, nens tristos.
El combregar diari, els flocs. Des de la finestra es veia la muntanya.
Ta casa queda lluny, la pols del clarió, aquella llum morta.
El sigil·li de la nit t’emparava, aquell vell seminari, un seguit d'hostatges.

Carles.A. 2011.

Elogi dels diners.

Diners de tort fan veritat,

i de jutge fan advocat;

savi fan tornar l’hom orat,

puix que d’ells haja.

Diners fan bé, diners fan mal,

diners fan l’home infernal

e fan-lo sant celestial,

segons que els usa.

Diners fan bregues e remors,

e vituperis e honors,

e fan cantar preïcadors:

Beati quorum.

Diners alegren los infants

e fan cantar los capellans

e los frares carmelitans

a les grans festes.

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords,

si diràs “jas” a hòmens sords,

tantost se giren.

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e crestians,

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

Diners fan vull al món lo joc,

e fan honor a molt badoc;

a qui diu “no” fan-li dir “hoc”.

Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.

Si els pots haver no els lleixs anar;

si molts n’hauràs poràs tornar

papa de Roma.

Si vols haver bé o no dan

per advocat té sent «jo ha’n».

Totes coses per ell se fan

en esta vida.

Anselm Turmeda. 1355 ? - 1423

Fragment de cartes a l'absent. Crim de Germania.

Dins la flonjor de la tarda, el mestral em parla de terres llunyanes que no conec. Però de vegades, fonedissa, confosa amb el renecs del ventoler, la teua veu també hi és.

**********************************************************************************

Hui , quan feia les hores a la capella, t'he vist, com un miratge, dalt l'altar. Ple de goig, lluïssor als ulls, nadant per un mar de jaspirs i pòrfirs, lliscant content per les límpides aigües, alhora que sembraves l'espai d'espurnes de llum

**********************************************************************************

Corres saltant esquiu sobre la roent arena; i véns a mi que sóc a l'ombra dels pins, l'ombra dels pins que dolçament t'acull.
Dempeus, alegre sobre la pinassa, em parles cofoi de l'altra part del blau del mar.
L'aigua salabrosa et regalima cos avall per una xàrcia de rius i d'ombries.
I de sobte, la teua veu és com un llunyà ressó, que jo ja no puc comprendre. i que de mica en mica va perdent-se entre la remor de les ones i el càntic dels monjos de la cartoixa.


Crim de Germania, secció Cartes a l'absent. 1980.

Axioma de la mentida

Nedar a la teua boca

no és de bades.

L’usdefruit, encara.

Tal volta hi haja

raons no amagades,

rajolins d’esperma.

Un dit i una vídua,

tot allò que no es digué.

Cada signe de passió,

cada cantó polit.

I què fer?

què fer

a aquesta aurora freda,

a aquest penell migrator?

Cada globus no unflat,

cada vaguetat que sura.

Cada disfressa apedaçada,

cada instant fugisser.

El silenci no és una opció.

Diguem no!

Derruïm les muralles,

alcem el nostre clam.

Cada pam de terra,

cada contrada remota.

Àtom rere àtom,

atònits us empentem.

Cada surera mullada,

cada soca esquerdada,

Mullem la mar,

onegem l’argila.

Una ventada ferma,

sanglots d’ira.

Bruta la vida,

què ens queda?

Què ens queda,

i qui no parla?

Qui no tatua la sang?

Qui no sent els calfreds?

Una diàspora de mentides,

una gerra que es vessa.

I qui no?

Qui no detura la vida?

Qui no eixuga el plany?

Qui no trenca els vidres?

Un afany de perfecció,

una historia truculenta,

una vida esmicolada.

Agarrem la paraula,

ferrem-la als llavis,

que tota siga una,

que no hi haja record.

Carles.A. 2012.

Fragment del conte Balada de Jaume Cabré.

Un dia, la Zorka topà amb un escamot de soldats ben armats però espellifats i bruts, malafaitats de dies de bosc i amb ganes de gresca. Li van fer saber de mala manera que no podia circular en aquella hora ni mai, que manaven ells i com que ella els mirava sense veure'ls i no badava boca, el caporal li va advertir que d'ell no se'n reien ni Déu ni Alà i que tenia ordres de disparar contra tot allò que es bellugués, fos gat o gos. Els va deixar amb les amenaces a la boca i va fer cap al riu perquè era migdia i havia d'anar a veure passar els seus morts. El caporal la cridà encara un cop i els seus brams rebotaven contra les parets de les cases i entraven afuats a l’oïda dels veïns aterrits. La Zorka, com qui sent ploure, feia camí, arrossegant els peus i alçant polseguera. El caporal va maleir el cel i vomità l'ordre de foc; els soldats sense ànima i sense religió vacil·laven mentre la veien allunyar-se i algun d’ells pensava això no pot ser, no pot ser, que és una vella mig tocada. El caporal repetí l’ordre enronquint la veu de fúria. Aleshores, un dels soldats engaltà el fusell, un magnífic FR50 que abans de la guerra algun afortunat feia servir per caçar senglars, col·locà l’esquena de la dona a la creueta del visor telescòpic i disparà. La Zorka de la Casa Negra caigué com un farcell de roba deixat anar. El soldat s'hi atansà, satisfet de la seva punteria, la va observar meravellat, aixecà el cap i es posà a cridar:

—Mireu, l'he ben tocada i encara es belluga!

La Zorka, malferida, es va posar de cara al cel, per poder deixar anar amb més facilitat l'ànima i va respirar amb fatiga. No sentia cap dolor perquè ja havia exhaurit totes les llàgrimes feia molt de temps. Llavors va mirar el soldat a la cara, va esbatanar els ulls i va estendre la mà. Les paraules que va dir només les van entendre les pedres perquè van anar acompanyades del primer glop d'una sang espessa i ennegrida de tant patir. I va pensar pobra criatura, li ha caigut una altra dent, no el cuiden bé. Al soldat li va fer gràcia això del glop fosc i, sense deixar de riure, col·locà el canó del fusell a frec del front de la Zorka, que es convulsionava, desesperada, no per la por sinó per les ganes de fer-se entendre a despit del glop de sang. El tret li rebentà el crani i el soldat bramà, triomfal, feliç:

—Ara sí que ja no es mou! Ara sí!

I amb la màniga de la camisa s'eixugà la bava que li regalimava de la boca i es dirigí, sense família, sense ànima, cap on era l’escamot mentre somreia estúpidament. 

Fragment del conte Balada de Viatge a l'hivern, 2000. Jaume Cabré.

Arraps i espines

Ets ací per no tornar,

per sadollar cada racó.

Cada vena esclafida,

cada autumne violat.

Cossos i voltors,

arraps d’estima,

La ira esmicolada.

les teues dents

lluen en l’horitzó.

El teu cabell d’argila,

un préssec a la boca;

una vella esperança,

un llunyà presagi.

Foragitant la por

habitant cada indret,

cada rostre esmaperdut.

Caps a la meu mà,

caps a la meua boca

com una alosa
que no torna

i vaga atordida.

Has perdut el seny,

habitat cada cos,

xuclat cada sexe.

Extensió del teu pit,

torxa ardent.

Boca a boca,

cos a cos,

dent a dent,

dibuixes cada itinerari,

cada indret
que tremola.

Com un verm
que no cessa,

alga profunda,

trencaclosques.

Llengua ardent,

horitzó líquid.

Esquerdes el temps,

romps la vaguetat.

No mires enrere

i udola als meus cabells

a cada profund clivell.

Perquè de fembres
com tu en són parides

ben poques. 

Carles.A. 2012

Prems la meu mà

Prems la meua mà,

un silenci d’espines.

Qualsevol pretexte és bo,

una xafogor ondulant,

una cruïlla de destins.

La quietud de l’estança,

el silenci.

Panys i forrellats,

putes i travestis,

cada nit travessada,

cada racó panteixant.

Cassalla amb aigua,

les calces esgarrades.

besos i arraps,

el contorn dels teus pits.

Histrió de mi mateix,

l’horabaixa vessada.

Traques al teu sexe,

l’olor de fum,

la candor de l’esperma.

Una i altra vegada,

atzucat corrupte,

la pell a tires.

Dia rere dia,

la nit i el jorn,

maduixes a les boques.

Arraconat al teu desig,

indefugible confessió,

contrada marcada.

Tu i cada tu,

i cada bocí de tu

que no se’n va,

que assaborisc.

Cada cantó de tu,

cada profunda escletxa.

Encens la llum,

encantes el meu vici.

Véns per no tornar,

per nodrir cada taulell.

Al llarg èxode

t’estime més.

A cada petita diàspora,

a cada cru naufragi.

Les dents a la teua boca,

les dents als teus llavis,

les dents al teu cos.

Sadollat el desig,

mullada la vida.

Queviures de carn,

èxode i foc,

pedres i espurnes.

Carles.A. 2012.