La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 18 de març de 2020

Ressenya de Bacs de vidre, per Ze Pequeño



Bacs de vidre és un poemari viu que alhora explica la vida de manera transparent i senzilla; cada poema, una petita perla quotidiana i interna que esdevenen, en conjunt, un paisatge global i únic que configura un mapa emocional i sensible, que arriba a tocar l’ànima amb una suavitat paradoxalment intensa i sacsejadora.
Els instants s’asseuen amb calma en cadascun dels seus versos, mostrant diferents emocions que hom pot arribar a sentir al llarg de la vida, en cada vivència que potser podria passar desapercebuda en una rutina massa accelerada, però en Carles sap agafar aquests instants i eternitzar-los en el bagul de les emocions i els sentiments.
XIX
Els abellons regolfaven aigua.
Duiem el parabrisa trencat.
Arribaren els veïns amb una estranya tendresa.
La pedra queia amb violència,
el vent xiulava indecís.
La porta estava junta,
ens era difícil entrar.
Dúiem les mans plenes de pecats;
la luxúria i la ira destacaven.
Les mans plenes de fang,
quina gran dissort!
No érem nosaltres els que reflectia l’espill.
L’hivern arribava a la seua fi,
el sol entrava amb timidesa.
Posàrem unes flors a l’estació d’Algemesí,
mai més no tornaríem a veure’t.
Malgrat semblar potser a primer cop de vista un poemari de records o instants, les emocions en els poemes más molt més enllà; entren dins la pell fins arribart a acariciar l’ànima amb una suavitat serena i a la vegada intensa. Versos com Els teus cabells, els teus dits, els teus pits. Tot cabia a les meues butxaques, ens mostren una tendresa i una immensitat que apareix de manera recurrent en tot el poemari.
La importància del tacte, dels sentits, pren forma de manera subtil però amb una magnificència que arribar a esborronar l’ànima: El collar era un pretexte per acaronar-te el coll, per afonar els dits al fang primigeni, perquè sovint el tacte gairebé imprecís pot arribar a eriçar la pell.
Observem, per exemple, en el poema XXI, com un petit mos engloba la magnitud de l’amor en un gest, en un petit mos:
XXI
Em vaig pegar la volta, sense adonar-me em pegares un mos.
Em xorrava un riuet de sang, símptoma de la meva vivesa.
Els claudàtors s’obriren, la rosada fou molt suau.
Em pegares un mos i et vaig demanar que me’n pegares un altre,
tots els camins de la vida en un bri de sang.
Tots els itineraris.
Sensualitat, desig, tacte, sentits, amor… tot això es dóna cita en aquest poema de sis versos. Una mostra de la destresa del poeta a l’hora de mostrar els sentiments i les emocions.


Bacs de vidre. Germania, 2012
Una cosa que em crida l’atenció, i crec que cal destacar, és la barreja de temps que es produeix en alguns dels poemes; passat i present es donen la mà a través del vincle dels sentiments i la part més humana de la persona:
[…]
La teua cara reflectia el pesar,
l’enyorança,
la por a la partida.
Què m’espera més enllà,
què ens espera a tots!
(Fragment del poema XXII)
[…]
El vespre estava a punt d’arribar,
ens vàrem adormir.
Sabíem que no estàvem destinats a estar junts,
una llàgrima es vessava pel teu rostres.
Mai tornarem a ser com abans.
(Fragment del poema XVII)
Temps en passat i temps en present es barregen en els poemes, marcant la continuïtat del sentiment. I afegiria aquí, la connexió entre l’autor i el lector, i la resta dels humans, que podria venir donada pel canvi de la primera persona del singular a la primera del plural: tots sentim, tots sabem què se sent, l’autor introduiex al lector en el poema. Potser això és part de la màgia de la seva poesia, que ens hi veiem identificats i, poc a poc, anem fent irremeiablement, una mica nostres els poemes.
La bellesa dels versos és innegable, les paraules justes voltades d’un lirisme que no decau al llarg del poemari, ans al contrari, ens va captivant poema a poema, fent-nos entendre que la vida està feta de petits tresors emocinals que, a vegades, poden portar-nos un somriure melancòlic, però també un deix de tristor o amargura. Això ens ho mostra de manera magistral en el poema LII, el poema que tanca el llibre:
LII
El parabrisa s’havia trencat,
els cristalls plens de petites gotes.
La tronada ens engolia;
l’aire humit, el cel tapat.
Un presagi, tal volta?
El nostre amor surava enlaire,
anava avalotat, violent.
Les sureres immòbils,
la boira espessa.
L’atmosfera carregada,
les agulles elèctriques.
On és tot el que he deixat enrere?
Barrancas, verdolagues, mots, pitets.
La meua mà s’acomiada.
Adéu-siau. Camins, pedres,
caixons, fanals, cistells.
No me’n puc estar de tancar aquesta petita ressenya amb dos dels poemes que més m’han captivat del llibre on, d’alguna manera, es pot sentir lleugerament tot el que el poemari té per oferir.
II
Tenia molta febre,
el metge no arribava.
Estàveu tots al meu dormitori,
una cerimònia de defunció.
Era menut, pregava
amb totes les meues forces.
M’entrareu un got de llet calenta,
algunes galetes.
Aquell hivern
la mort vingué a visitar-me.
Els llavis unflats,
la cara enverdida.
No tot degué ser silenci,
un fosc presagi,
la tensió trepidant.
Em vaig posar de costa
perquè no m’abastaren
els vostres ulls.
La tensió es mastegava,
ploraven les parets.
Ni una pedra, ni un bagul,
ni una espasa.
Ningú a qui adreçar-me,
ningú que m’eixugarà les llàgrimes.
XXXVI
Arribava la tardor,
amb el su estol de fulles caigudes.
Fórem els monarques dels carrers,
els arbres ens guarien.
Un dit sobre l’altre, un amor pagà.
Les nostres passes espantaven els anhels
(la foscúria dormitava)
Una mà sobre un cor,
una matança impune.
Bacs de vidre, en definitva, és un poemari madur, sincer, obert, i sentit que recomano sense cap mena de dubte. No us quedeu amb aquest article, el llibre va molt més enllà.
Carles Alòs és professor de valencià, poeta i traductor. Bacs de vidre va ser el seu primer poemari. Regularment publica interessants entrades sobre poesia en el seu blog. No deixeu de visitar-lo.

diumenge, 15 de març de 2020

Llanto






La noche besadora se enfría
porque la mujer azul se ha ido
Queda el desierto y el trigo y el ángel
Vete a uno de esos sitios
¡Eso pasó! A nada se redujo
¿Quién explica el grandioso vacío?
Fragmento del pasado ¿en dónde cuelgas?
En la <<verbalización>> que es recuerdo
Y en este llanto

Carlos Edmundo de Ory Tecnica y llanto Ocnos 1971

diumenge, 8 de març de 2020

Trofeo






Como quien recorre una costa
maravillado de la muchedumbre del mar,
albriciado de luz y pródigo espacio,
yo fui el espectador de tu hermosura
durante un largo día.
Nos despedimos al anochecer
y en gradual soledad
al volver por la calle cuyos rostros aún te conocen,
se oscureció mi dicha, pensando
que de tan noble acopio de memorias
perdurarían escasamente una o dos
para ser decoro del alma
en la inmortalidad de su andanza.

Jorge Luis Borges. Obra poética, 1 Alianza Editorial 1998


diumenge, 1 de març de 2020

ACOMODACIÓ DE WANG WEI CHING





Nosaltres no patim
la incotinència dels rierols
o de la pluja
per a virtut del safareig
en la dona de la neteja:
les sobralles de la canya de sucre,
l’excés de maquillatge
i el pot pudent de llentilles
jauen davall del llit.
Ben aviat trencarà l’alba

Pere Bessó “Només per a dones” Brosquil 2009


diumenge, 9 de febrer de 2020

Contra la seducción







No os dejéis seducir:
no hay retorno alguno.
El día está a las puertas,
hay ya viento nocturno:
no vendrá otra mañana.


No os dejéis engañar
con que la vida es poco.
Bebedla a grandes tragos
porque no os bastará
cuando hayáis de perderla.


No os dejéis consolar.
Vuestro tiempo no es mucho.
El lodo, a los podridos.
La vida es lo más grande:
perderla es perder todo.

Bertol Brecht Poemas y canciones Alianza editorial  1968