La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dijous, 21 de setembre de 2017

Vuelve a menudo y llévame contigo,







Vuelve a menudo y llévame contigo,
dilecta sensación, regresa y llévame contigo-
cuando el recuerdo del cuerpo despierta
y el antiguo deseo retorna a la sangre,
cuando los labios y la piel recuerdan
y sienten las manos que vuelven a tocar.

Vuelve a menudo y llévame, de noche,
cuando los labios y la piel recuerdan…

C.P Cavafis. Poesía completa Visor (2003)

diumenge, 17 de setembre de 2017

MÚSICA CAUTIVA








A dos voces

<<Tus ojos son los ojos de un hombre enamorado;
Tus labios son los labios de un hombre que no cree
En el amor.>><<Entonces dime el remedio, amigo,
Si están en desacuerdo realidad y deseo.>>

Luis Cernuda. Desolación de la quimera Cátedra (1984)

dimarts, 12 de setembre de 2017

Imitació de la soledat







 I
¿Ignora la encendida raíz
                                             la savia
que la nutre y purifica?
II
AMORATADOS. Violentamente exactos
                                                                       los labios
como flores cortadas por la lluvia.
III
¿Qué palabras pueden más que el gesto?
                                                                          ¿Qué gestos
Abarcan las palabras?
SALVADOR LÓPEZ BECERRA, Icástica

I

Tal vez ignorarte me nutre
y te purifica. Tal vez.
I és terrible perquè sempre és l’endemà
quan recull els gestos,
amb ells em corromp i em purifique.
L’absència ens ha fet créixer essencials,
vinculats a les repetides arrels,
a la flama que porta la saba
de la terra. 

Vicent Berenguer. Imitació de la soledat (1990) Amós Belinchon i Uberto Stabile, Ed.


diumenge, 30 de juliol de 2017

No trobe el nom a la darrera boca




No trobe el nom a la darrera boca,
al redós de la sang i un enrenou.
He tallat les betes de l’absència
on una nou s’engrunsa.
He bufat la dalla de sol i terra grossa
on els gesmils s’esglaien aclaparats en la caiguda.
Un riu de merles i cap salconduit
per tocar-te la nuca i deixar-te l’emprempta.
Una manyaga de terra i aigua,
un sol ixent de borles i cotó.

Carles Alòs









dijous, 27 de juliol de 2017

Buida de seny






Buida de seny, ara sóc jo qui parla,
captiu el tens, en fosc quartet s’amaga.
Negre i vermell, l’amor em rapta tothora
des del subsòl, amb llavor de magrana.

Te l’has begut i m’has devorat l’ànima,
no m’has deixat ni una sola crosta,
l’has separada de la seua carcassa
xucla’m també, si vols, l’os i la sang.

Però les ales, ni me les toques,
que són amargues, que són sagrades,
deixa’m el cor, no me l’agafes,
mai no ho oblides: el cor és salvatge.

Éncar Reig Llibre de lànima i de les coses salvatges El Petit Editor (2014)