La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 26 d’agost del 2011




Les cadires ja estaven al carrer,
els paperets penjaven mentre queia la nit.

No ho recordaré com una frustració.
Ni com un conveni,
tampoc com un tall al front.

La Ribera s'abillava, altiva.
Les nits frondoses, la terra ardent.

No ho recordaré com una ofensa,
ni com un pit cancerigen.

Era la meua pàtria, era la meua sang,
la gent no ho comprenia

La meua identitat, la meua contrada.

La gent no ho comprenia
( les postises, la cassalla)

La meua cara fosa,
Una petita nafra.

Carles.A.2011.



dilluns, 22 d’agost del 2011

Primer dia de danses.



La nit anava apropant-se,
les costeres de Benicull,
l'adrenalina cremada.

Una comitiva extensa,
la festa esclata amb un coet.

Les cadires mudes,
els carrers ben plens.

Una trista morada,
les calces a remulla,
onades de calfreds.

On és tothom ?

On sóc ?

Les pedres arrenglerades,
la frontera, la paret.

Carles.A.2011

diumenge, 14 d’agost del 2011

Als meus companys de promoció

Il.lustració de lo somni de Joan Joan


Les àules desertes,
el vent empenyia, terc.

Aquells segons on convisquèrem,
abrics enlaire.
Els rellotges.

Tot allò no dit, l'espera blanca,
els lapses de temps.

Tots els batecs a l'uníson,
la nostra pretensió, els nostres diners.

Compraré una casa cantonera
( els professors viuen molt bé)

Tota la tinta vessada.

Lliçons i algun afer.

Carles.A.2011
Tenia molta febre,
el metge no arribava.
Estàveu tots al meu dormitori,
 una cerimònia de defuncíó.
Era menut, pregava
 amb totes les meues forces.
M'entrareu un got de llet calenta,
 algunes galetes.
Aquell hivern
 la mort vingué a visitar-me.
Els llavis unflats,
 la cara enverdida.
 No tot  degué ser silenci,
un fosc presagi,
 la tensió trepidant.
Em vaig posar de costat
 per que no m'abastaren
 els vostres ulls.
La tensió es mastegava,
 ploraven les parets.
Ni una pedra, ni un bagul,
 ni una espasa.
 Ningú a qui adreçar-me,
ningú que m'eixugara les llàgrimes.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012

dissabte, 13 d’agost del 2011



Els albellons regolfaven aigua.
Duies el parabrises trencat.
Arribaren els veïns amb una estranya tendresa.
La pedra queia amb violència,
el vent xiulava indecís.
La porta estava junta,
ens era difícil entrar.
Dúiem les mans plenes de pecats;
la luxúria i la ira destacaven.
 Les mans plenes de fang, 
quina gran dissort !
No èrem nosaltres els que reflectia l'espill.
L'hivern arribava a la seua fi,
el sol entrava amb timidesa.

Posàrem unes flors a l'estació d'Algemesí,
mai més tornaríem a veure't.

Carles Alós. Bacs de vidre. 2012

divendres, 12 d’agost del 2011

Un brindis per la dona.


No volia dir-t'ho,
ho sabíem tots menys nosaltres.

No te'n vages,
sempre t'estimaré.

Vaig colgar els meus ulls al terra,
ningú em miraria.

Els teus ulls íbers,
la teva lleugeresa.

Em vares imantar,
les teues passes decidides.

La teua identitat.

No li ho digues a ningú...
la terra ens pertany.

La teua galta colrada,
la companyonia oscil.lant.


Un brindis per la dona.

Carles.A.2011

Al·legoria de l'escorpí.



<< A ti, Escorpio, te doy una tarea difícil. Poseerás la habilidad de conocer la mente humana, pero no te permitiré que hables de todo lo que sepas. Con frecuencia te sentirás triste por lo que verás y en tu dolor te alejarás de MI, y te olvidarás de que no soy Yo, sino la perversión de lo que es MI idea lo que te produce este dolor. Verás en el hombre tantas cosas que acabarás por paracerte un animal, y lucharás de tal forma con los instintos animales que hay en ti mismo que te desviarás del camino, pero cuando finalmente vuelvas a MI, Escorpio, tengo para ti el don supremo del PROPÓSITO. >>

Y Escorpio también se retiró. 

dimecres, 10 d’agost del 2011

Proverbios y cantares.





Anoche soñé que oía a Dios
gritándome: ¡Alerta!
Luego era Dios quien dormía
y yo gritaba: ¡Despierta!
 
De lo que llaman los hombre
virtud, justicia y bondad,
una mitad es envidia,
y la otra no es caridad.
 
Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre la mar.
 
¿Para qué llamar caminos
a los surcos del azar?
Todo el que camina anda,
como Jesús, sobre el mar.
 
No extrañéis, dulces amigos,
que esté mi frente arrugada;
yo vivo en paz con los hombres
y en guerra con mis entrañas.
 
Todo hombre tiene dos
batallas en que pelear:
en sueños lucha con Dios;
y despierto con el mar.
 
Ayer soñé que veía a Dios
y con Dios hablaba;
y soñé que Dios me oía...
Después soñé que soñaba.
 
El Dios que todos llevamos,
el Dios que todos hacemos,
el Dios que todos buscamos
y que nunca encontraremos.
 
Bueno es saber que los vasos
sirven para beber;
lo malo es que no sabemos
para qué sirve la sed.
 
¿Dices que nada se crea?
Alfarero, a tus cacharros.
Haz tu copa y no te importe
si no puedes hacer barro.
 
¿Cuál es la verdad? ¿El río
que fluye y pasa, donde
el barco y el barquero
son también ondas del agua?
¿O este soñar del marino
siempre con ribera y ancla?
 
La primavera ha venido y
nadie sabe cómo ha sido.
 
El ojo que ves no es
ojo porque tú lo veas;
es ojo porque te ve.
 
Los ojos por que suspiras,
los ojos en que te ves,
los ojos en que te miras,
son ojos porque te ven.
 
¿Dijiste media verdad?
Dirán que mientes dos veces
si dices la otra mitad.
 
Creí el amor apagado
y revolvía la ceniza,
pero me quemé la mano.
 
En el mar de la mujer
pocos naufragan de noche;
muchos, al amanecer.
 
Fe empirista. Ni somos ni seremos.
Todo nuestro vivir es emprestado.
Nada trajimos; nada llevaremos.
 
Donde acaba el pobre río,
la inmensa mar nos espera.
 
Hoy es siempre todavía.


Antonio Machado.





dimecres, 3 d’agost del 2011

Visió de León Felipe per Rafel Alberti.

<< León Felipe, el más viejo, pero sin edad, la voz embrabecida del viento, el más exaltado, el más quijotesco, cervantino de todos, que sintió su largo destierro de España como un infinito cautiverio en Argel, blasfemando y gritando, arremetiendo en sus poemas contra los molinos, alzándose siempre heroicamente, sin perder el impulso de la sangre >>

Rafael Alberti.