La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 29 de març del 2015

(BENARÉS)




Está la muerte tan segura
                        

                         de que va a alcanzarte

                                           
                                           que te ha dado una vida de ventaja.


Juan Bonilla Hecho en falta (Poesía reunida) (2014)                

dijous, 26 de març del 2015

ANNE SEXTON. IN MEMORIAM



Morir-se és cosa fàcil si a la panera veus
totes les coses fàcils que ens demanen
i no sabem com fer.
Morir-se és una idea grata si la felicitat
que han cuit per tu
degota d'un embut que no pots defugir,
o la lluna de març és flonja beixamel,
o la ceba cremada s'ha infiltrat
com un aroma d'Auschwitz
pels foradets petits, molt junts,
com mancomunitats de propietaris.
Morir-se és una cosa pertinent
quan en comptar veiem que dos i dos fan un
i que amb això no es pot comprar
ni mitja lliura de cigrons.
Morir-se és un verb reflexiu que s'inicia
quan veu venir l'extremaunció del dir "t'estimo".
És una autopropina per haver-nos begut
un got de vodka en un autoservei.
Morir-nos com moltons sobre l'altar hebreu.
Morir-se és una conclusió quan a la fe d'errades
l'editor ha esmenat: on diu "demà"
hauria de dir "matar".
I el vers és una espasa dirigida
al ventre de peluix d’un elefant
o al cor de la carxofa on dorm la teva mà.
Morir-se a Amèrica deu ser una temptació.
Però jo tan sols conservo de la mare un bitllet
cap-i-cua de la rifa i el record arrugat d’aquella
camisola desnonada de setí. I aquí, la lluna
minva, i amb gotims de la fosca embotellem
vi novell. Que també es pot morir en un celler,
però contemplar la rima ens plau, i fora fa calor i
la terra duu injectats per tot arreu catèters que són
sèquies de líquids saburrosos, doncs no bufa fort,
ni plou, fins ben entrat l'octubre.

Anna Aguilar - Amat Petrolier (2003)

dilluns, 23 de març del 2015

Presències




A Rosa, la meua germana

na hora de pôr a mesa, éramos cinco
José Luís Peixoto

A l’hora de parar taula, en som cinc:
el meu pare, ma mare, els germans
i jo. Després el meu germà més gran
es va casar. Després marxà la Rosa
a treballar fora. Morí mon pare
després. I avui, a l’hora de parar taula
en som cinc, tret del meu germà més gran
que és a sa casa, tret de la germana
que és a sa casa, tret també mon pare,
tret de ma mare viuda. Cadascun
d’ells és un lloc buit en aquesta taula
on menge sol. Més seran ací sempre.
A l’hora de parar taula, en serem cinc.
En serem sempre cinc,
mentre un de nosaltres reste viu.

                                                        2003

Vicent Berenguer LA TERRA INTERIOR I ALTRES POEMES (2011)

dissabte, 21 de març del 2015

Piojos



Si el ritmo de un poema
trae vino y mece
las sombras y mamá,
quitame los piojos que traje de la escuela,
papá,
no saques tu cinturón contra mí:
eso que sopla en una esquina
es mi querer de vos, es un
niño en la calle
sin comprender. ¿Qué haces ahí
envuelto en odios
que nunca pude resolver?
¿Qué castigabas cuando me
castigabas?
No te pregunto, me pregunto.
Ya sé que es tarde para todo, menos
este saber de vos que no se sabe.
Te quisiera a mi lado
en el silencio que me diste
y calla como un buey.

Juan Gelman Mundar (2007)

dimarts, 3 de març del 2015

Tisores rovellades


T’he trobat a la vora del record,
a la darrera geniva i un clavegueram.
No t’he pogut tocar,
com un calfred esquívol i tisores rovellades.
He clos els ulls molt a poc a poc.
He esvarat a la pena i la seua rodalia.
Un contuberni de besos de metall
i la darrera corriola que ja m’arrossega.
Una golafreria de nuques i batalls
i cada joguina que ja no ens escau.

Carles Alòs