La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 26 de desembre de 2012

A l'estació, els mateixos homes i dones, sempre...




A l'estació, els mateixos homes i dones, sempre,
criatures bellísimes que et fan més vulnerable.
Sempre el mateix trajecte, els baixadors idèntics,
les mateixes parades; l'home del gec, pèl-roig,
que agafa el mateix tren de dilluns a divendres
a la mateixa hora, amb bitllet de tornada;
la jove de cabells anys vint castanys de sempre
que encreua les cames esveltes enfundades
amb uns mitjons suaus de llana o de cotó;
la gent treballadora que torna al poble exhausta
amb una melangia i una ràbia impropies
que s'arrapen als llavis, cruels, arrapadisses;
els xiquets que s'engronsen als seients abatibles,
les velletes i els vells que vénen tips de bosses,
farts de la petulància de la gent urbanita;
el revisor, els guardes, el mateix maquinista...
Pròxima parada ... Correspondència amb les línies
C2, C3, C4... Final de trajecte.
La mateixa cançó, cantilena ensopida,
que transmet una veu llunyanament humana,
una veu femenina que no invita a cap joc
de seducció, sinó a anar-se'n per sempre,
a baixar del comboi vermell de rodalia
en què gairebé tots parlem en un idioma
de poble i casolà, patois i peremtori.
Sempre el mateix trajecte, els baixadors idèntics,
les mateixes parades, l'home del gec, pèl - roig...

A l'estació, els mateixos homes i dones, sempre. 

Juli Capilla. L'instant fugaç (2008)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.