La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dilluns, 31 de desembre de 2012

A ma tia Consuelo


Com pelaves els ous.
Les inferències del destí?
Era allò dacsa,
allò que sobresortia?
S’ha acabat el temps,
els perols dormen.

Ja no queda ningú
A qui fer successor.
Les ungles tenyides de vent.

Les sanefes d’aquell convit.
Com era la terra roja
que guardaves a l’espatlla?
Quin era el seu gust?
No cal que falques
les respostes,
Hem acudit a socórrer-te.

No queden polls a eixa baula,
hem agranat la vida.
Saps qui sóc,
d’on brolla la prudència?

Les teus mans al terra,
els cabirons que xiuxiuegen.
On és la porta nova
que ja no és tancada?
On són les engrunes,
les figues més altes?

Darrere ets tu
obrint cada cofre.
No aixeques la veu
al cove més alt.

La mar es plany
de la teua absència.

No queda ningú
al record corbat.
Hi ha molles toves,
bocins eixuts.

No digues que no hi som
a la plaça de les monges.
Com un taulell obert,
com un darrer comiat.

Carles.A  2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.