La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimecres, 5 de desembre de 2012

Pentesilea tiba l'arc



A Joanaina Font,
Lorena Cayuela i Miriam Miguel.

No sumeu més besos al silenci, no digueu que no som ahí. Hi ha raons que romanen dempeus, erugues semblants al fred. Era aquell el castell de la discòrdia, l’equinocci quantitatiu, el refugi dels alts mirmidons. Pentesilea és ella, la que jamai calla, la domina que em tatuà els llavis, l’escorç d’un díscol Plató.

No era aquella contarella, la de les llàgrimes de les perseids, la de l’atzur color maror. He vist la fondària dels ensurts, les gorges més estretes. Creixen versos de neu als rínxols del capaltard. No era de bades la tasca, l’ofrena mortuòria; l’autoritat de la barba de sàndal.

Tots els noms són un, una lletania de fils, una gatzabara tendra. Prenc el vostre nom, com el reflexe de la vostra vàlua, com un estendard de pèsols,

com un èxit que guaita.

Carles.A 2012

4 comentaris:

  1. OSTRAS!!!! És el primer poema que em dediquen, i a més a més és preciós, m'he quedat sense paraules, GRÀCIES CARLES!!!!!

    ResponElimina
  2. Clar que m'agradat! Siempre me han gustado las alusiones a la mitología... está muy guapo!

    ResponElimina
  3. eeii!! M'ha fet molta il·lusió que em dediquis un poema! Molt, molt bonic. Moltes gràcies de tot cor Carles.

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.