El sol lluïa enllà del campanar. Cada caminada, cada taronja
agredolça. No hi havia ningú al carrer, la vorera arruixada, l’usdefruit. Les
canonades xarraven, els nadons del veïnat. Una vila perduda, un illot de rent.
El llavaner exhaust, els llençols, la creu de terme. Les pepides de la síndria,
les culleres brutes, els utensilis casolans.
De mica en mica arribava la nit, el reflexe de la lluna, els teus peus
nus. La cridòria intercalada, la xafogor. El nus de la corbata, el teu melic
porpra. Els cabirons dormitaven, els lladrucs, el gesmil esvelt. La televisió
engegada, l’ànima del corral, el silenci.
No quedava llet, no quedava insomni. La tapadora de la carmanyola, la
truita a trossos. Esteníem la bugada amb calfreds d’amor. Una besada, un arrap,
una blaüra... i rodolàvem per terra. Les teules ens somreien, el cendrer
exhaust, la pressa. La cantonada vacil·lant, els quatre cantons.
Tot allò
que vàrem estimar, tot allò que fou nostre.
Carles.A. 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.