La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dimarts, 10 de juliol de 2012

Hi ha dies que no paga la pena llevar-se.


Hi ha dies que no
paga la pena llevar-se.
Hi ha dies que
esvarem front el temps.
Fosses espectrals,
calfreds inaudits.
Les molles arremolinades,
estigmes assassins.
La serp que engolia
els nadons;
la dentellada ferma,
l’aurora freda.
No cal badar l’esperança,
covar la por als racons.
Les paraules que
flairaven la cambra.
La dolça embriaguesa.
No hi ha por als teus ulls,
altura abastada.
Paraules que transcendeixen
la realitat.
Els gots plens de sorra,
l’enrònia permanent.
Uses les mans
per a parlar,
per deturar el naufragi,
amainar l’espera.
No hi ha lloc per tu,
per adreçar el cabdal,
assaborir el glop.
Innòpia i conclusió,
dreceres fallides.
Manca l’escabetxina,
la ferradura escaient.
Plou al carrer,
la gentada corre.

L’insomni és verd,
com l’amor,
com el darrer comiat,
com la darrera excusa.

Carles Alós Estels de paper (2012)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.