La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 7 de juliol de 2012

Epiteli tendríssim.


Tal volta haurem de reinventar-nos,
tal volta haurem de cedir a l’abisme,
exigir cada damnatge.
Hi ha ous al teu èxit,
dreceres no encetades.
Aquella fredor d’antuvi,
subvita despesa.
Les tenalles quedaren enrere,
argentades, com els teus ulls.
Aquell vell illot d’escuma,
l’horabaixa quequejava.
Hi ha fum que enraona,
pètals daurats,
fils que espurnegen.
S’ha fos la tarda,
el segment autumnal,
el sediment de l’estima.
Les nous obrin els ulls,
com els dits de l’infant,
com la innocència
que no tenim.
No som aquells
que empenyia la nit,
luxuriosa al seu cabal.
Cendra que plou submissa,
hores que esvaren.
Serem encara més
que la dansa tosca,
soroll regnícola.
Era això el que no veia,
el que no arribava a comprendre.
L’atzur brilla al carrer,
llavors que beuen esme,
albellons anihilats,
corrandes que floreixen.

Carles.A. 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.