La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

diumenge, 22 de juliol de 2012

Norma i ús de l'estima



He retrobat tot allò
que vaig perdre.

L’escuma acollidora,
fidels escups de vent.
No hi ha lloc on no estigues,
ona que romp,
estima golafre.

Has retallat els records,
cordat cada paraula.
Oloràvem cada flaire,
cada afalac colrat.
La ventura d’existir,
a l’aparador honorable.

Esculls cada instant,
cada disposició absoluta.

Res no et pertany,
res no et pertoca,
amagatall ombrívol.
Que dos és multitud,
que dos és abundància
en l’espai que comprenem.

Un cafè no basta,
per omplir cada pèrdua,
sadollar l’absència.

Infidels al record
demanant hospedatge,
queviure veritable.

Hem esgotat la pregària
com qui pasta la farina
redolant al seu calor.

Els indrets paorosos
quedaren enrere.
Més enllà de nosaltres
que estimàvem la distància.

El pòsit calculat,
rentada la vida;
com una fera escombra,
fredament empunyada.

Carles Alós. Estels de paper (2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.