La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

divendres, 8 de juny de 2012

Oda a València




L’any dos mil queda massa lluny,
el seu record també.

Xiulava la cafetera, una becada exprés.
Els cordons de les sabates,
l’amor a mitja hora.

València mullada, la seua indiferència.
Dues persones comunes, una parella non grata.

La teua Àurea em parlava, paraules d’escuma i rent.
El pont de fusta, el vell carrer Sagunt.
L'església dels Sants Joans, xeringues i putes,
la plaça de la Mare de Déu, la teua jaqueta de pell.
Els arraps.

València ens pertanyia, els seus carrerons, la seua calor.
La casa natal de Sant Vicent, els milacres.
Les tardes escorregudes, un xiclet a la sabata, el crepuscle. Vares emmalaltir.

He recordat tot el que férem,
com t’engolies la síndria.

Llocs comuns, sèquies; les llums de nadal,
el mercat del carrer Sant Vicent.
Els teus turmells nus. La teua imatge difusa.

Anarquistes camaleònics, una fulleta d’afaitar.
Les teues trenes breus. Una piruleta.

Les campanes del Micalet, l’ofrena,
Nuevas glorias a España.

Els núvols eren una advertència,
la tornada exhausta. L’hogar.
Espases vençudes, fils melodramàtics.

Els dacsars lluents.



Em digueres que m’havies tirat a faltar.

Carles.A. 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.