La meva foto
Em diuen Carles Alòs i sóc un apàtrida. Aquest blog serà un viatge pels indrets més amagats de l'ànima, per les emocions més intenses i pel viure quotidià de cada dia. Agafen cadira i seguen, de la resta, jo m'encarregue,

dissabte, 16 de juny de 2012

Ningú entre les prestatgeries.




Ningú entre les prestatgeries, el silenci tal volta fou un presagi. Nosaltres units per un petit vincle. Les ambulàncies al carrer, els nens ploraven. La cridòria del veïnat, la tela encesa. El teu polze al meu pit, cada alenada. La nit entrava pel finestró, les promeses llançades, l’ungüent. Tenia el crani pelat, se li veien les idees. La dissortada diàspora. Un bocí d’escuma, el teu cabell roig. Un home que no cabia en tu. Les brides veloces, les hores vessades. El menjador fosc, el paraigües. La gent voltava l’espelma, tan petita, tan dòcil. El flexo encés, el corredor angost, les canonades gotejaven, Serena, el seu cognom.

Un dia glaçat, una migdiada. La calor dels cossos, l’autumne floria, el cabal dels teus llavis. Migjorn i una torrada i tota la tarda per davant. Epèntesi i iots, el silenci. Els taulells del bany, la teua petita ombra. Un cavall de sal, maduixes i carbó. Una alenada postrema; cada dubte, cada cordialitat, si més no cada lapse espectral. Les burilles al fem, l’escurada eixugant-se. Aquella foto tan antiga (es notava que s’estimaven) Diderot i Dalambert i un sofà a quadres, esme i pintura, el teu nas. Les cuixes i el tacte, l’ombra del paradís. Dies mullats, àpats i turmells. La teua esquena tornassolada, Plató i la geometria, un, dos, tres. La casa buida, l’escudella, el capvespre arribava d’hora. Una glopada de sinceritat, el palmell obert i poc més. 

Carles.A. 2012.

2 comentaris:

  1. Nano, escrius de p++a mare! M'agradat molt... se veiem :D

    ResponElimina
  2. Ja serà menys, amigatxo. Que tu escrius malament, xè va ! Una abraçada !

    ResponElimina

Benvingut al meu blog, seu i relaxa't. Puc preparar un café i intercanviar opinions.